Autora: Clara Vilches Caubet
Fecha:
Publicación/Premio:

Obsession

 

Quan vòs quauquarren, tot er Univèrs conspire entà que pogues realisar eth tòn desir.
Paulo Coelho
,
Er Alquimista

 

E eth solei, un planèta en hlames, se quilhe graduaument sus Manhattan, ua auta auba, e era net lèu se convertirà en dia tan deprèssa coma se siguesse ua espècie d’illusion optica.
Breat Easton Ellis
, American Psycho

 

Sonque se ve ben damb eth còr, aquerò qu’ei essenciau ei invisible as uelhs.
Antoine de Saint-Exupery
,
Eth Petit Princep

 

Es coherencies pègues son era obsession des ments mauintencionades
Ralph Waldo Emerson

******************************

 

Eth vent conde ua istòria que hè tremolar es estrelhes.

Ei era istòria d’ un vielh Solei que cambiarie era sua lum per era.

Era ei era reina dera sua cançon, era amarganta creu dera sua cara.

Era ei era Lua e eth eth Solei, era net e era maitiada.

E me condaue eth Solei que era sua Lua jogaira

Li a panat eth còr, que respirar non li dèishe.

En es sòns sòmnis la imaginèc com un bohar enes candeles

Com un glop de rom e mèu entara sua gòrja seca.

Agarra era mia man e pòrta-me, ar aute costat te demorarè

Dèisha-me seguir damb tu, se te platz.

Ei eth sòn amor coma rom e mèu, ei un viatge sense tornada

Carnavau ar auba e pera net tristesa.

******************************

 

1

Deishèc quèir eth pè sus er accelerador. Ère tard, e era abituau carretèra solitària encara ac semblaue èster mès. Campèc pera hièstra. Era net auie un tintat blu, banhat pera lum pèrla dera Lua, mès aguesta non ère era de tostemp. Mès blanca, mès redona, mès misteriosa. Illuminaue era carretèra, es vòres, diboishaue eth perfil d’aqueth paisatge de camp que, pòc a pòc, ath long des quilòmetres, anarie transformant-se en territòri de ciutat. Ja quedaue mens. Ère cansat e inquiet. Non deishaue de guardar pera hièstra, cegat per aquera net, per aquera Lua. Se sentie survelhat. Se metec nerviós. Campaue insistenment ara Lua que semblaue èster era que ocasionaue tot aqueth sentiment que li invadie. Amortèc era musica. Era Lua seguie aquieu.

...Dèisha ja de campà-me, maudita, descuedà-me...

Caushiguèc mès er accelerador. Ère realment nerviós. Auie ànsies d’arribar as prumères cases qu’entornejauen era ciutat, e cada viatge li semblauen que s’aluenhauen mès aqueres lums intermitents. Non paraue de virar eth cap ara Lua, ara mès grana e luminosa. Accelerèc mès. E mès. E mès. E a mesura que ac hège, aquera lum se tornaue mès intensa e era Lua li seguie era uelhada damb era sua uelhada invisible. Es lèrmes li sautauen. Es crits s’estofauen. Aqueth coche non daue mès de sí. Per qué, per qué, per qué... dèisha-me en patz.

Tremolaue. Èren segons que semblauen menutes, menutes qu’èren ores. Mès non durèc guaire mès. Tiritaue. Ua sudor heireda li talhaue eth còth. Comencèc a marejà-se. Non deishaue de botjà-se, de balancejar eth cap. Quauquarren le abatie per laguens. Quan mès se botjaue mès li oprimie, mès istèric se metie. Ara ja non auie es mans en volant. Ua tapaue es arrais dera lum que volien colà-se en coche; era auta, recorrie er abdòmen de naut en baish, rapid, inquiet, insistent, gratant cada cornèr deth sòn tronc, que cada viatge li hège mès mau, cercant quauquarren desconeishut. Barrèc es uelhs damb fòrça. Li pesaue eth pè. Cridèc. Se caperèc era cara damb es mans, heiredes, paralitzades.

Era lum s’amortèc.

            Se hec eth silènci.

                        Era Lua arric.

 

 2

Non ac dubtèc guaire mès. Eth pis auie es mesures justes, es espacis necessaris e era situacion ideal tà quaquarrés coma era.

Era hemna que li auie ensenhat er apartament non treiguie cap benefici econòmic per trapar un nau logatàri, de manèra que se limitèc a daurir era pòrta e, damb marcada indiferéncia, responie as  preguntes de Lena. Ne s’auie presentat.

Lena anaue, curiosa, d’un costat a un aute, inspeccionant eth pis. Çò que mès li agradaue ère aquera hièstra balconada que daue tath mar, des d’on se podien veir es vaishèts, eth pòrt, era plaja.

-Me lo quedi –sentencièc, sense vacillar.

Era hemna sospirèc damb ua uelhada amargosa, li entreguèc es claus e se n’anèc dident que non se descuedèsse de portar ua còpia deth contràcte era semana entrant perque eth secretari dera comuni... non entenec arren mès, era hemna dèc un còp de pòrta que retronic en tota era escala.

Se quedèc estonada campant entara pòrta. Virèc sus es talons aganchant es espatles. Deuant d’era, eth mar. Blanc, blu, vèrd, vermelhós, nere. Inmens, infinit, planèr. S’auesse quedat ores contemplant-lo... se non siguesse perque auie de començar a portar tara naua casa es sues causes, repartides entre casa des sòns pairs e er anterior pis d’estudiantes. Volie installà-se aquera madeisha tarde.

Li dèc ua uelhada ath pis. Non ère gran ne petit. Perfècte. Codina, cramba de banh e ua abitacion que dauen a un pati interior. Era sala principau, era mès grana deth pis, e ua auta abitacion que semblaue èster destinada a hèr d’estudi, ena part deth deuant, era que daue tath mar e rebie era lum deth Solei lèu tot eth dia. Er apartament auie es mòbles basics. Lena pensèc que non n’aurie de besonh mès, ja que aqueri èren fòrça naui e coincidien damb eth sòn gust.

Reinaue eth silènci. Un aute viatge, Lena observaue eth mar des d’un comòde sofà. Es arrais deth Solei, qu’entrauen ena sala, l’acunhèren enquia dormir-la.

Se desvelhèc de patac, espantada. Creiguec auer sentut era pòrta dera abitacion deth deuant. Se lheuèc, un shinhau tremolosa e marejada. Campèc eth relòtge. Es dotze e mieja. Auie dormit mès de dues ores. Agarrèc es claus de dessús era taula e gessec dera casa.

 

 3

Liam non rebrembaue arren. Ne coma auie sigut, ne a on, ne perqué.

Quan desvelhèc, se trapèc en ua heireda abitacion, a on non i auie arrés, ne a on anèc arrés a visità-le en es dus dies que i estèc. Encara que aquerò non li sorprenec, qui auien d’anar-i? Es sòns pairs auien mòrt hège mesi, non auie germans, es parents més tanhents viuen luenh, e es parents luenhans viuen a pròp mès era sua relacion ère ben pòga, entà non díder que non existie. E es amics... hège dies que non consideraue ad arrés com “amic”. N’auie auut, e de fòrça boni, mès es circonstancies dera vida les auien aluenhat, hèt a desapareisher.

Liam, sentimentau e fràgil, jamès sabec acceptar eth destin que li auie sigut escrit; non sabec acceptar era accidentau mòrt deth qui auie sigut eth sòn milhor amic, non sabec entener era decission d’anà-se’n luenh de qui li hège de suport emocionau, ne podec assimilar es cambis quan cambièc de faena, non suportèc falhar dus viatges er intent de suicidi, non tenguec es dosis de tranquillitzants, non podec acceptar, ne volec, qu’era auie marchat pera madeisha pòrta pera qu’auie entrat, d’un dia entà er aute. Coma era Lua que s’amague peth dia. Mès era non tornèc ath ser...

Ara fin, tornaue tà casa. Non se trapaue encara guaire animat ne fòrt, mès non podie, non volie seguir cap de dia mès aquieu. E dilhèu s’embarrarie en casa entà non tornar a gésser, dilhèu se quedarie campant eth tet de casa, dilhèu, mès aquerò tostemp serie milhor que non quedà-se en aqueth espitau.

Gessec pera pòrta deth darrèr. Dehòra ère ja de net e es carrèrs èren enlumenats pera auriolenta e prauba lum des faròles.

De camin tà casa non se creuèc damb arrés, es carrèrs eren uets, coma se es animes auessen volat, desapareishut, amagat. Caminaue arrossegant es pès, cada viatge se sentie mès cansat e li costaue seguir. S’apuèc en ua faròla. Aguesta s’amortèc. Liam dèc un saut que li hec a pèrder er equilibri. Campèc tà naut. Aquieu ère, un aute viatge. Intènsa, blanca uelhada. Liam volie trèir es sòns uelhs d’aquera lum, mès l’auie poseït, non podie. Comencèc a correr. S’adentrèc en es carrerons deth casc antic, corrent, sense deishar de campar tà darrèr.  Era seguie aquieu e ère era sua lum blanca era que le illuminaue pes carreròts. Liam no podie mès. Es sues cames ja no èren sues, eth còr latie damb fòrça e perdie er alend. Extasiat, se deishèc quèir en un cornèr que quedaue amagat dera lum. Se metec a plorar, mès non sentie ne es heiredes lèrmes que esguitlauen pes gautes. Ara tot ere oscur, nere blu.

Ère ajocat, recuelhut, agarrant-se es jolhs coma en posicion fetau, coma se aquerò l’anèsse a protegir de tot, d’Era, eternament. Amagaue era cara entre es cames e cada còp s’agarraue mès fòrt.

L’entornejaue un sord silènci. Non passaue arrés, ne un trist gat, ne que siguesse nere. Liam començaue a calmà-se, era pòur començaue a desapareisher, mès seguic en aqueth cornèr, inmòbil.

Non sap guaire temps estiguec atau, segons, menutes, ores dilhèu. Sentec, luenhament, ua doça musica. Llheuèc eth cap. E se trapèc damb Era.

Se parèc eth còr, era respiracion, eth pensament, eth temps, eth mond e eth crit s’estofèc ena sua lum, se lo emportèc eth sòn arrir.

Liam, damb dificultat mès damb rapidesa, se lheuèc deth solèr mès sentec que ua fòrça le hège a quèir. Choquèc damb era paret, queiguec de nau en solèr, cridaue, ploraue, se lheuèc, sangraue, mès non sentie dolor, non en aqueth moment. Tornaue a correr, hugie un viatge mès d’Era, dera sua lum, deth sòn tot. E, en hons, non sabie per qué, ère un instint amagat.

E Era desapareishec, un viatge mès. Eth silènci tornèc, era escuretat reinèc un aute còp ena solitària ciutat. Liam, que respiraue prohondament, deishèc de correr, caminaue ràpid, encara non segur dera Sua desaparicion, temie que en quinsevolh moment tornèsse a sorprene-lo. Non sabie quina ora ère, ne quin dia, ne quin mès, ne quin an. E, en hons, li ère igual.

Se parèc dauant ua relotgeria, e observèc es milèrs d’agulhès botjà-se a un compàs marcat, hènt a passar eth temps. Aquerò non li servic d’ajuda perque cada relòtge marcaue ua ora diferenta, d’un dia diferent. “Quin hart de temps perdut!”, siguec çò unic qu’artenhec a pensar Liam ath temps que es sòns petiti e clars uelhs, ara marcadi de vermelh, seguien eth ritme des agulhes.

Desanimat e pesarós, continuèc damb eth sòn camin damb era esperança d’arribar-i bèth dia. Es carrèrs encara eren uedi e eth silènci continuaue siguent eth propietàri der auba.

Quan arribèc ena pòrta de casa se trapaue cansat coma jamès, e es arrais de Solei ja illuminauen era plaja. Pujèc es escales, sense cap fòrça que l’ajudèsse.

Trapèc eth lhet perfectament hèt. Es herides dera cara encara sangrauen un shinhau, mès desiraue tant aqueth lhet, necessitaue tant aqueth descans, que descuedèc limpià-les. A mès tampòc li hègen mau, atau que s’enfonsèc en eth mès descansat e goiós des sòmnis.

 

4

S’ac preneren tranquillament. Auie podut enganhar a Ona tà que la ajudè-se a portar es causes entà era casa naua. Non siguèc dificil, Ona tostemp ère dispausada a ajudar.

Anèren plaçant es causes a on podien ja que mancaue meter bèra estatgèra mès entàs libres e Cd’s de musica, e calie hèr uns horats entà penjar aqueri quadres abstractes que Lena adoraue. Mès aquerò non portaue cap prèssa. Ja ac harie deman. O er aute. O er aute.

Es libres quedèren apilerats en lòc a on anarien en futur; es Cd’s en diuèrses caishes de carton ena entrada deth pis; es quadres apuats ena paret; era ròba se repartie per tot eth pis; caishes e mès caishes, plies, uedes, damb causes probablement inutils, s’amassauen ena cramba der estudi, o aquerò que serie eth futur estudi.

-Poiries deisha’c atau, non sabes guaire t’estauviaries. Art déco, li’n diden –didec Ona, tota convençuda, repassant eth resultat finau deth trebalh. Arric. –Milhor non te dediques ara decoracion.

-Òc, milhor –didec era, e se deishèc quèir en sofa.

Ona s’estirèc ath sòn costat, damb eth cap ena hauda de Lena e es pès encongits. Quedèren ua estona en silènci, contemplant eth mar. Eth Solei, ara iranja vermelhós, deishaue veir es sòns darrèrs arrais deth dia sus er aigua.

-Tu crees que ac soportarè? –preguntèc Lena en veu baisha.

-Eth qué? Ara antipatica deth prumèr? Ui, non. –didec Ona damb ironia.

-Non, pèga. Que se crees que poirè damb era tentacion de quedà-me aci cada maitin campant eth mar e eth Solei en lòc d’anar a trebalhar.

-Ah, jo me quedaria, ei clar –sentencièc Ona. Lena auie imaginat era respòsta. –Ei que ei preciós, non crees?

-Màgic. Aurè d’acceptar en vedec sonque es dissabtes e dimenges –sospirèc.

-Trebalha de net –solucionèc era.

-Es mainatges de net dormissen, non i a classes peth ser –repliquèc Lena.

-Hè-te panadèra –se’n burlèc.

-Òc, sonque me fautaue aquerò... –didec, ofesa. –Parlant de pan, qué vòs sopar? Quauquarren poiram improvisar.

-I a un japonés acieu en cornèr que me...

-Ona... –didec damb advertencia –Va, ajudà-me a premanir quauquarren. –se lheuèc e anèc tara codina.

-Lena... –didec imitant-la e metent-se comoda en sofa –Tà jo es bikinis sense hormatge.

-Guarda que arribes a èster guiterosa –cridèc des d’era codina.

-Eh! Que te sò ajudat a pujar toti es tòns trastes, atau que non te planhes.

E non, Lena non se queishaue perque s’estimaue a Ona coma aquera fraia que jamès podec auer. Admiraue era sua senzilhesa, era sua manèra de enténer era vida, era sua forma de díder e pensar es causes.

Tot çò que Ona auie de senzilha ac auie Lena de complicada; era filosofia de non enténer era vida se non viue-la, tà Lena ère massa dificil de portar; Ona didie es causes sense cap de problèma ne taches ne peus ena lengua, Lena mesuraue es sues paraules. Es diferéncies entre es dues ère çò que portaue era estabilitat e er equilibri ara sua amistat.

 Premanic es bikinis, agarrèc dus vassos d’aigua e ac portèc entà era sala d’estar. Ona s’auie dormit en sofa. Lena non volie develhà-la, atau que se seiguec en solèr, ath deuant dera gran hièstra, e sopèc en silènci, mès au mens non ère soleta.

En acabar de sopar, encara se quedèc ua estona guardant ar infinit. L’acompanhauen es sospirs profunds de Ona e, de hons, es onades, blanquejades pera lum dera Lua, que composauen ua melodia en trincar ena plaja. Dempús, recuelhec es causes deth sopar, tapèc a Ona damb ua hlatssada e premanic eth sòn lhet. Ère cansada, mès li costèc préner era sòn.

 Sentec un aire heired que li gelèc eth cogòt. Se desvelhèc, e emetec un tapatge que volie èster un crit, mès que s’estrelhèc ena hlatssada. Ne se botjèc. Eth bàter deth còr ère tan fòrt que li hège mau en estomac e ère segura que se en aqueth moment auesse dubèrt era boca eth còr auesse gessut per era.

Se quedèc inmòbil ua estona, encara espantada, damb lèrmes enes uelhs, plorant en silènci per pòur a hèr cap de tapatge. A pòc a pòc, botjèc un pè entar aute costat deth lhet, d’on auie vengut er aire. Barrèc es uelhs, e intentèc relaxà-se, deishant que siguesse eth sòn pè qui li diguesse que auie sigut ua allucinacion e que non i aue arrés ath sòn costat. Non notaue arren, e botjèc un shinhau mès eth pè peth lhet, mès decidida.

Un aute pè, gelat, suau au mens, responec.

Lena mosseguèc era manta e se metec a plorar. Auie pòur, molta pòur. Quan non poguec mès e era pòur, eth silènci, es lèrmes la estofèren, se virèc.

E aquieu dormie Ona, plaserosament acorbaishada, dant-li era esquia.

 

5

Non sap guaire dormic, se fòrça o pòc, mès quan se desvelhèc se sentie milhor que jamès. Observèc eth tet per un moment. Non rebrembaue aue-lo pintat de blu, mès quedaue ben.

Seguie sense saber en quin dia viuie, o quin dia ère. S’apropèc ena hièstra. Eth cèu ère nere, ploiguie damb fòrça, es granes gotes d’aigua que queiguien en mar deishauen ath sòn torn cercles que desapareishien dejós d’ua auta gota e d’auti cercles. Sospirèc e se metec un aute còp en lhet.

Dormic enquia que parèc era ploja. Es gotes auien marcat era plaja damb petits horats e, ara, eth sable semblaue eth sòler dera lua. Liam intentèc desbrembar aquera comparacion.

Un sord silènci s’apoderaue dera casa. Liam cercaue entre eth desorde des estatgères eth sòn libre, aqueth que non aurie deishat jamès ad arrés ne ara vistade degun. Ère impossible que quaquarrés se l’auesse emportat. A mesura que anaue auançant pera estatgèra, tiraue es libres que non èren eth que volie, que queiguien en solèr daurint-se e doblant es delicades huelhes. Non semblaue importà-li, cercaue damb obsession aqueth libre. Començaue a mete-se nerviós per non trapa-lo. Anèc entara sua abitación e la revirèc de naut en baish. Dessús e dejós deth lhet, es estatgères, uedèc tota era ròba der armari. Cercèc laguens de cada òlha e padena, darrèr des vassos e plats. Recerquèc en petit armari, darrèr des tovalhòles. Uedèc tamben es estatgères dera sala d’estudi. Arren.

Liam procurèc tranquillitzà-se e se convencec que non auie cercat pro, qu’eth libre auie d’èster laguens de casa, d’aquera casa. Provèc d’hèr memòria d’on l’amaguèc eth darrèr viatge que lo liegec... Eth dia abantes der accident, suposaue... Mès se ne sabie eth dia en eth que estaue, coma anaue a saber quan siguec er accident? Deluns, dimars, dimèrcles... Impossible rebremba’c.

En tant qu’intentaue pensar a on podie èster eth libre, vedec entre es libres que descansauen en solèr un que non auie vist abantes o non rebrembaue aue-lo liegut. S’ajoquèc e lo cuelhec. Semblaue fòrça nau. Coma fòto de portada i auie ua pintura d’un camp de tornasoleis ath mès pur estil Van Gogh. En petites e senzilhes letres vermelhes granatoses, eth titol: “Dies de Solei”. Era contraportada, de color blu aiguamarina, hège un estranh uet en libre, coma se mès enlà d’aquera contra-tapa anèsse a trapar quauquarren. Lo dauric ena prumèr plana e, dejós eth titol deth libre, i auie un paragraf. Liegec:

En es prop-lèus cinc mil milions d’ans, eth Solei s’holarà enquia arténher cent viatges eth sòn tamanh actuau, quan eth sòn combustible comence a acabà-se. Es sues capes exteriors s’empassaran Mercuri, Venus e possiblement era Tèrra.

Aquera estranha introduccion intriguèc a Liam. Era coriositat le convidèc a continuar passant planes. Se seiguec en solèr, damb es cames creuades e seguic liegent.

En carrèr, eth gris deth cèu començaue a lheuà-se e deishaue entreveir es dèbils arrais de Solei.

 

6

Ja non podec tornà-se a dormir, atau que se lheuèc d’ora e anèc a correr per plaja, que ère çò que mès la relaxaue. Ère un dia umit, que menaçaue damb aigua. Tot e aquerò, comencèc a correr.

Ath temps que corrie sajaue d’aliuerar era tension que auie patit aquera net. Eth caud-heired que li baishèc pera esquia quan sentec eth vent gelat encara li duraue. Sajèc de convencè-se que tot aquerò non ère arren mès que es nervis deth cambi de casa e que vedie, sentie e entenie causes a on non n’i auie.

Era ploja la sorprenec en er auta punta dera plaja. Dèc miei torn, e ath sòn ritme, tornèc tà casa. Quan arribèc, ère chopa e es granes gotes d’aigua s’escapauen dera sua melena despientada e anauen a parar ena sua cara ara colorejada pes còps der aigua ath long dera carrèra.

Entrèc sigilosament en casa, damb pòur de desvelhar a Ona. Comprovèc que aguesta encara dormie, encongida en sòn lhet.

Se duchèc, s’apraièc e agarrèc eth coche tà anar enquia eth supermercat e amplir era despensa. Era ploja ara ère mès intensa, eth dia mès nere.

En tornar tà casa, Ona ja s’auie lheuat e ja ère en estudi, recercant entre es caishes. S’apropèc a la saludèc damb un punet.

-Chicolate o cafè? –li preguntèc.

-Mmm.. Chuc d’iranja, un panet de pan de lèit damb confitura d’anajons e cereaus damb un shinhau de lèit –didec damb veu capriciosa.

Lena dibuishèc un arrir e anèc a premanir er esdejoar. S’estimèc mès non dide-li arren a Ona de çò qu’auie passat, der espant qu’auie auut damb era, ne que siguesse coma anècdota.

Passèren un maitin tranquil endreçant es causes que i auie enes caishes. Lena lèu auie desbrembat era preocupacion e es nervis e decidic no obessionà-se mès, encara que de tant en tant se sentie coma se quaquarrés la estiguesse observant e vigilant.

Dehòra, continuaue ploguent damb fòrça e non shautaue bric gésser de casa, atau que Lena premanic quauquarren tà dinar.

Ona entrèc ena codina, huelhejant un cahièr blu, arridolenta.

-Non sabia que escriuesses un diari –didec. –Escriues estranh.

Lena non la escotaue. Auie era vista fixa en solèr.

-Lena! –cridèc Ona.

-Qué? –Lena lheuèc eth cap. –Perdona, pensaua en ua auta causa...

-Non, ja. Didia que non sabia que auesses un diari. –Ona seguie liegent era libreta.

-Jo? –preguntèc estonada –D’on l’as trèt?

-Ère en un calaish dera abitacion petita –Lena s’i apropèc. –Hè fòrça que non escriues, era darrèra data ei deth 26 d’abriu deth 2002.

-Deishà-me veir aquerò –li treiguec eth cahièr des mans.

Ère dera mesura d’un libre, d’ues tres-centes planes. Es uelhes, blanques inmaculades, èren escrites a man damb ua letra perfècta e clara. Eth diari començaue en hereuèr deth 2001 e i auie entrades de lèu lèu cada dia. Ath cant dera data de toti es dies i auie ua Lua diboishada. Ath dejós, ua ora.

-Açò non ei mèn –aclaric Lena passant es planes. –Deuec descuedà-lo qui viuesse aci abantes.

-Tant de temps sense reclamar quauquarren tan personau? –se sorprenec Ona. –Se te l’auesses descuedat tu, lo vieries a cercar?

-Non sabi Ona, dilhèu non sap que l’a aci... –Lena non volie dà-li importáncia.

-E que mès! Se escriues cada dia non pòs non dà-te’n conde e descuedar completament que aqueth diari existís. A mès, auent cambiat de casa çò mès lògic ei pensar que s’a quedat en bèth cornèr.

-Era gent, ja ves, non a era tua lògica –barrèc eth cahièr e lo tirèc ath dessús dera taula. –Minjem, que è gana.

Dinèren en silènci. Lena pensatiua, Ona curiosejaue era libreta.

-Qui viue abantes ací? –preguntèc, trincant eth silènci de Lena.

-Ja t’è dit que non ac sabi –se lheuèc de taula e comencèc a recuélher es causes. –E dèisha de hèr de detectiu qu’ei un simple diari.

Lena sabie que non sonque ère un diari. A era madeisha l’intrigaue saber de qui ère, o de qui auie segut. Perque non ère un simple diari.

-Mès, s’era darrèra data ei d’abriu deth 2002, vò díder que arrés a vengut a viuer ací enquia tu? Non semble tan mau pis coma tà que arrés volgue vier... Aurà hantaumes? –didec damb sarcasme.

A Lena se li parèc eth còr per un moment.

-Pegueries –didec tath còth dera camisa, e continuèc recuelhent, coma se aqueth comentari non s’auesse hèt.

-Guarda, en prumèra plana i a un dus en nombres romans –Ona peishigaue mores de pan en tant qu’examinaue era libreta. –Serà que i a un prumèr diari?

Ona se lheuèc e marchèc dera codina. Lena pensèc que anarie a provar era existéncia d’un prumèr diari... Dubtaue que, s’existie, se trapèsse en aquera casa.

Vedec eth diari dessús d’era taula e non podec resistir era curiositat. Deishèc que se dauri-se ar atzar.

20 de junhsèga deth 2001. Aguesta net arrés m’è companhia, ne es estrelhes. È calor e non pogui dormir. Eth mausòn d’ager peth ser a vagat peth mèn cap tot eth maitin. Desiri tornar a somniar en color, damb era Lua e eth Solei, sentir-me aluenhat dera realitat encara que sigue per un moment. Voi tornar a sénter eth uet dejós es pès... Se podessa, per un moment, per un instant, hèr que tornèsse... Serie tan diferent...

-Ei gojata, vertat? –li preguntèc Ona des d’era pòrta, guardant-la.

Lena dèc un petit saut.

-Non sabi qué dide-te... –Lena ac dubtaue. –Jo diria que no.

-Un gojat? Qué doç! –didec, non sense ironia. –Dotze de gèr deth 2001.

Ona s’auie estudiat ben ben eth diari. Lena cercèc era data.

...Aué era Lua m’ensenhe era sua cara platejada e me da era man. È pòur a seguir-la. Pòur a saber que ar auba desapareisherà e tornarè a desvelhar en aguest lhet heired. Li è pòur e m’è pòur. Voi dide-li qu’ei era sua lum era qu’illumine es mis paraules de net entà cremà-les ath dia dejós es arrais deth Solei... È pòur perque tot ei sonque un sòmni, e non tornarà...

-Era Lua ei aquerò que desire, qu’auec en un moment mès que desapareishec –concloic Lena.

-Çò que comence coma quauquarren estimat se convertís en una obsession, l’arribe a odiar –higec Ona. –Se seguisses liegent tot va ena madeisha tònica. Non è trapat arren mès... Er aute le deuie auer milhor sauvat.

Lena deishèc era libreta ath cant dera codinèra e sagèc de descuedà-se’n. Metec era radio. Sonaue “Man on the Moon” de Rem. Ja non ploiguie.

 

7

 L’estonaue auer auut aqueth libre e non aue-lo liegut jamès. Ère tan metut laguens era lectura que ne se’n dèc compde que hège estona que non ploiguie, qu’es carrèrs s’auien shugat, qu’eth Solei ja s’auie cogat. Des qu’auie tornat tà casa non auie nocion deth temps. Mès, de hèt, aquerò tampòc l’importaue.

Un viatge mès, en casa non se entenie arren trèt deth leugèr bronit dera lampa e era sua respiracion sospirosa e honda. Ère un silènci tan gran que s’auesse entenut ua agulha quèir. Sonèc eth telefon e eth timbre s’escampèc pera abitacion. Liem sautèc der espant, ara era sua respiracion se talhaue e se li auie accelerat eth còr. Non li estranhaue que quaquarrés le truquèsse, se non eth pròpi hèt de que sonèsse perque eth jamès auie auut telèfon. Sonèc un viatge mès. Liam se lheuèc desconcertat e espantat. Campèc tath tet, tath solèr, tara pòrta. De nau, eth silènci.

Se quedèc ua estona de pè, encara li tremolauen es cames e ua suor heireda li escorrie pes mans. Auie sonat massa a pròp coma tà èster ua invencion dera sua ment, coma tà que siguesse eth telèfon deth vesin. Sagèc de calmà-se, relaxà-se, non pensar. Impossible, er agut timbre li retronie enes aurelhes e ara creiguie entener telefons per tota era casa.

Se metec a plorar, se tapèc es aurelhes, pensaue que se tornaue hòl.

Anès tara sala de banh tà lauà-se era cara e aclarir-se. Ath temps que ac hège eth miralh comencèc a entelà-se. Ua barreja de confusion e pòur le invadic, se quedèc parallitzat, sense compréner arren. Barrèc era aisheta. Seguie escotant aigua quèir. Lo dauric. Lo barrèc. Eth miralh encara ère entelat. Agarrèc era tovalhòla petita e la passèc contra eth veire. Demorèc campant tath deuant, sarrant era tovalhòla entre es mans. Eth tapatge d’aigua encara se mantenguie e eth miralh sonque tardèc uns segons mès en tornà-se a entelar. Tornèc a passar era tovalhòla. Ara seguida, s’entelèc. Lèu de manèra compulsiva limpiaue eth vapor deth miralh e aguest, coma se de un jòc se tractè-se, tornaue a aparéisher.

A Liam era ira li corrie pes venes, l’escopie pera boca, sentie ràbia de pensar que reaument ère hòl. Ara, ja no s’entenie aigua correr, mès era sala de banh ère inundada per ua umida e blanca bromèra. Liam tirèc era tovalhòla en solèr e gessec.

Revisèc es crambes ua a ua, amortèc totes es lums dera casa, barrèc totes es pòrtes e hièstres, baishèc totes es persianes, correc es ridèus e coma un nen petit dempús d’ua rabieta, s’amaguèc entre es linçòs.

Se quedèc pensant. S’estaue comportant coma un pèc. Pensèc qu’eth amagatalh dejós es linçòs non ère, justament, era solucion mès lògica. Era situacion enquia li semblèc còmica... ère confiant en aqueri linçòs coma se l’anèssen a sauvar de quinsevolh atac. Ne que siguessen blindadi. Li semblèc ridicul, eth madeish se credec ridicul.

Dèc miei torn e se dormic.

 

8

Ona auie auut de marchar, encara que Lena la insistic fòrça tà que non ac hèsse, mès tampòc li confessèc que auie pòur de quedà-se soleta. Ona auie d’anar a trebalhar perque eth sòn pair necessitaue gent en bar tà aquera net ja qu’eth cambrèr de tostemp auie queigut d’ua escala e auie agarrat era baisha. Ona s’auesse estimat mil viatges mès quedà-se damb Lena que non cap anar a servir copes. Non li agradaue bric trebalhar en bar, mès tampòc sabie dide-li que non ath sòn pair. E a Lena tampòc, atau que li prometec tornar londeman maitin tà dinar juntes.

-Deman te truqui abantes de vier, d’acòrd? –didec en tant que se metie er abric impermeable.

-Tranquilla. Vam tath japonès? –Lena sabie que Ona non se resistirie.

-Oh! –didec sorpresa e illusionada –Non dubtes que te truqui.

Lena l’acompanhèc enquia era pòrta. Se dideren adiu damb un punet e Lena se demorèc enquia que Ona desapareishec en ascensor. Dempús, barrèc lentament era pòrta, coma damb pòur. Se virèc e s’apuèc ena pòrta. Sospirèc. “Non mès pegueries”, se prometec.

Acabèc de méter orde en casa. Es armaris, era codina, endrecèc er estudi, installèc er ordenador, placèc es libres per colors... E era libreta blua quedèc descuedàda en un cornèr dera sala.

Truquèc ara sua mair e, en lòc de que aguesta tranquillisèse a Lena, acabèc siguent der aute costat. Paula, mair de Lena, non volie qu’era sua hilha viuesse soleta, jamès sabien qué podie passar. Mès Lena sabie que, en hons, era sua mair comprenie que non podie seguir viuent en aqueth pis d’estudiants. Paula s’aufric entà anar a hè-li companhia aqueth ser e, tot e que a Lena li costèc, li didèc que non hège besonh, qu’ère perfectament.

Era sua mair penjèc abantes qu’era e Lena se quedèc damb er auricular ena aurelha. Paula ja non ère ar aute costat, mès podec entener un uet ath trauèrs der hieu telefonic que non ère normau. Non s’escotaue arren mès s’entenie quauquarren. Lena non sabec qué ère. Penjèc rapidament entà non dà-li temps ara sua imaginacion a imaginà-se causes que non èren.

Quedèc pensatiua. Li daue massa torns as causes e se preocupaue per petites causes, coma aquerò. Qué anaue a auer eth telefon? Qué li anaue a hèr? Podie aucí-la, raptà-la? Lena viuie obsesionada, tot li hège pòur, e era li’n daue era culpa as causes que vedie ena television o entenie ena radio. Tostemp qu’escotaue ua noticia de bèth rapte o crim, s’imaginaue a era ena situacion e la hège tan creibla que dempús se li metie en cap que tamben li podie passar. Mès, laguens d’era, Lena sabie que non viuie plenament condicionada pes noticies, en cèrta manèra sensacionalistes, qu’escotaue; sabie qu’aquera obsession que la hège a anar damb tanta pòur pera vida se deuie a es constants insisténcies qu’auie rebut, hège dejà un temps, deth qu’auie estat eth sòn gojat pendent un temps. Trucades a totes ores, invasion de flors en casa, cartes, missatges, tarjetes, ores e ores ath dejós de casa sua demorant qu’era le veiguesse e se’n sentese culpabla, aluenhant as sues amigues, perseguint-la peth carrèr, tà casa, tara universitat (alavetz ère eth sòn darrèr an d’estudis), quan anaue de crompes, de viatge... Ère era sua ombra mès nera ath cant deth Solei. E l’auie estimat, s’auien estimat, mès aquerò qu’ei polit non ei tà tostemp. Per aquerò ei polit. Un dia, de Lua naua, s’acabèc, e coma era Lua, cadun comencèc ua auta vida. Es cambis portèren obssesion e pòur tà Lena, obssession e desesperacion tà eth.

Se quedèc guardant eth mar. Eth Solei deishaue uns fins e dèbils arrais iranjes sus er oritzon deth mar enes sòns darrèrs menuts de lum. Pes carrèrs non passejaue arrés, tot ère tan tranquil que semblaue que quaquarrés auesse arturat eth temps. Se sentec extremadament cansada. Entà era eth temps tamben s’auie arturat... En un mausòn.

Premanic ua tissana ben doça e se cochèc en sofa. Es uelhs començauen a barrà-se... se dormie... no pensaue en arren... auie era ment en blanc... no sentie ne un muscle... no ère Lena...

Dauric es uelhs de patac. Era abitacion ère practicament oscura, trèt des lums des fanaus deth carrèr que illuminauen tenuament era estança. Campèc fixament tath tet, paralisada, coma se es muscles non responessen a cap estimul. Se hèc a creir que non escotaue arren, que non i auie més qu’era e eth silènci ena casa. Barrèc es uelhs e se concentrèc. Seguien aquieu. Li auesse agradat pensar qu’èren es vesins, mès aguesti èren ua parelha de ueitanta ans e ère, au mens, pòc probable que auessen un nen petit en casa. Li auesse agradat confiar en que es vesins cuedauen deth sòn net. Aluguèc, pòc a pòc e suaument, era lum. Reaument, non sabie qué demoraue trobà-se. Un bebé que li demanèse consòl? No trapec arren, mès era seguie escotant quaquarrés plorar. Se lheuèc deth sofa, a plaser, sense hèr tapatge, tremolant. Caminèc, lentament, lèu de puntetes entà on li semblaue que venguien es plors. Eth còr ara li bategaue damb fòrça e li retronie en pit. Eth plor semblaue apropà-se. Cada còp caminaue mès a pòc a pòc e se botjaue mens. Barraue era boca damb fòrça, se mossegaue era lengua. Ena man portaue era tassa, ara ueda, dera tissana. L’agarraue fòrtament, coma se la volesse trincar.

Pòc a pòc anèc arribant entara sua abitacion, on l’auien portada es plors. Cercèc eth interruptor dera lum ena escuretat. Deishèc era man dessús d’aguest, damb pòur a alugà-lo. Tremolaue era, tremolauen es mans, es cames.

Ara ja lèu no entenie arren e es plor ja èren sonque eth resson deth sòn recòrd. Damb tot, non volie alugar era lum. Se quedèc ua estona apuada ena pòrta, demorant. Es plors non tornèren.

Aluguèc era lum. Es blanqui e immaculadi linçòs èren tacadi de sang.

Era tassa s’estrelhèc en solèr, trincant-se en mil tròssi.

 

9

Estiguec tot eth maitin sajant de recordar eth sòmni. Sonque podie rebrembar qu’ère entornejat de broma, quaquarrés li metie quauquarren heired ena gauta, e luenh quauquarren explotaue hènt desapareisher era bromèra. Arren mès. Un aute viatge, blanc e nere.

En tant que hège a virar era culhèra entà des.hèir eth sucre en cafè, entrèc en estudi. Era hièstra ère dubèrta e er aire se colaue ena petita abitacion botjant es papèrs dera taula. En solèr, trapèc un marc de fotografies trincat. S’ajoquèc a recuelhè-lo e observèc era fotografia. Eth retrat mostraue un gosset de color dorat, en posicion d’esfinge egipcia. Ath hons un cèu blu brillant a on era Lua, en lòc deth Solei, deishaue eth sòn rastre. Era fotografia ère un shinhau esgarrapada, segurament pes veires trincadi deth marc, mès Liam podec veir clarament coma aquera fotografia, es colors, es vòres, eth rellèu, anaue difuminant-se mès a mesura que passauen es menutes. A Liam li dèc era sensacion qu’era Lua arrie. Campèc ath darrèr dera foto mès non trapèc cap data sonque un petit rastre de tinta blua. Sense deishar de guardar era foto, gessec dera abitacion, cercèc entre es coishins deth sofa eth libre “Dies de Solei” e sauvèc era fotografia entre es sues planes. Non podie amagar un petit tremolar des mans e ua acceleracion ascendent deth sòn ritme cardiac. Le tranquilisèc pensar que, segurament, era trencadera qu’auie entenut en sòn sòmni auie segut eth quèir deth marc per culpa deth vent que bohaue pera hièstra dubèrta.

Desorientat, preocupat, sense saber qué pensar, qué díder, qué hèr. Campèc fixament ath Solei que ja entraue pera hièstra e illuminaue era sala damb lum jauna. Liam non sentec eth calor en pèth, non notèc era cremada ena retina. Un crit, agut e brèu, le tornèc tà casa sua. Virèc eth cap rapidament. Examinèc era sala damb era uelhada fixa e es aurelhes atentes. Non tornèc a entener arren. Ère intranquil, impacient. Passauen causes qu’escapauen ara sua comprension. Se dirigie tara sua abitacion quan, coma ua ràpida taca blua que passaue peth sòn costat, vedec eth sòn libre. Correc a eth. En solèr, ath cant deth sofa, descansaue eth sòn libre, blu, sense titol, tan vielh coma tostemp. Lo contemplèc uns instants, acaricièc es sues tapes. Ues gataieuelhes li recorreren era man e li baishèren enquia es pès. Es tapes èren tan àsperes coma abantes quan eth sòn pair l’ac regalèc. Lo dauric cuedadosament, coma se de veire se tratèse. Passèc damb delicadesa era prumèra plana, en blanc, era segona, en blanc, era tresaua, en blanc. Era pupila se li dilatèc. Passèc rapidament es següents planes. Totes en blanc. Eth còr li arribèc enquia era gòrja, li costaue respirar, er aire qu’entraue le cremaue per laguens. Agarrèc eth libre pes tapes, virant-lo e agitant-lo per se auie quedat quauquarren entre es planes. Arren. Ues particules de povàs se confoneren entre era lum deth Solei e era ombra.

Liam non comprenie arren. Arringuèc es planes damb ira, les arropie e n’hège ua bòla de papèr qu’apileraue en sofa. Se mossegaue eth pòth entà non cridar. Es herides dera cara li sangrauen un aute còp e era sang corrie pes gautes coma arrieus vermelhosi, pes quaus dempús baishauen lèrmes salades e heiredes.

Ère tanta era sua ràbia, era sua fòrça, era sua istèria, que non podie domar eth sòn pensament. Era Lua tornaue ath sòn cap e aguesta li produsie encarà mès ràbia e ira.

Quan ja non quedèren planes entà arrincar, ne lèrmes per baishar, se lheuèc e abandonèc era casa. E non pretenie tornar.

Non sap guaire caminèc. Caminaue damb eth cap ajocat, coma se condèsse es passi e vigilèsse a on caushigaue. Non le sorprenec non creuà-se damb arrés. De luenh entenie es onades deth mar trincar en bòrd dera plaja. Peth Solei, pensèc que serie meddia, mès tampòc li shordaue enes uelhs.

Creuaue era carretèra en bèth punt deth sòn camin quan ua fòrça l’ataquèc peth darrèr e le hèc a gésser despedit enquia quèir uns mètres mès enlà, coma un pipòt de drap vielh e usat. Non sentec dolor. Non sentec arren.

 

10

Eth Solei, atn trauèrs deth veire, li cauhaue e s’anaue envermelhint. En desvelhar, se trapèc encongida en sofa. Ua suor heireda la vestie. Non rebrembaue arren dera net passada. Li hège mau eth còth, auie agarrat ua mala postura. S’estirèc entà treiguesse era guitèra deth dessús. Baishèc es uelhs, e en solèr dubèrt pera mitat, eth sòn libre “Dies de Solei”. Tampòc rebrembaue aue-lo estat liegent. Recuelhec eth libre deth solèr e queiguec ua fotografia. Lena se sorprenec, non hège tant que non liegie aqueth libre e non acostumaue a meter fotografies coma punts de libre. L’apropèc entà vede-la milhor. Ère d’era e Ona, de non guaire mesi endarrèr, en ua hèsta damb es companhes deth pis. En aqueth moment, les trapèc a fautar. As cinc.

Çò que Lena non comprenie ère qué hège aquera fòto entre es planes deth sòn libre. D’on auie gessut era foto? Era imatge de Ona en estudi, eth maitin anterior, cercant entre caishes, li venguec tath cap. Dilhèu auie guardat es fotografies... En aqueth cas, coma auie arribat era foto ath laguens deth libre? Anèc tar estudi entà cercar ua respòsta.

Entrèc. Hège mès heired que ena sala e un cau-heired li metec era pèth de garia. Encara i auie ues caishes en solèr. Lena s’i apropèc.

Anaue descauça e ac sentec enquia en cogòt. Cridèc. Posiblement eth veire li auie quedat ath laguens. Era sang comencèc a escorrer pera herida, deishant petites taques en solèr. Es veires se repartien peth parquet, ath costat d’un marc. Lena, tapant era herida hènt pression, cercaue era fotografia corresponenta ath marc. Dejós era taula vedec un papèr. Credec qu’ère era fotografia, mès sonque ère un papèr fotografic absolutament en blanc. Lena, estonada, se quedèc observant-lo, en tant qu’eth mau dera herida li pujaue pes cames e li morie ara nautada des rinhons. A mesura que s’anaue fixant ena foto notaue coma eth blanc se botjaue e apareishie ua ombra. Prenie forma d’animau. Lena, espantada, lancèc eth papèr en solèr. Coisha anèc tath banh a curà-se era herida.

Quan ère desinfectant era planta deth pè damb aigua e sabon entenec uns crits. Immediatament, coma se d’ua aparicion se tratèsse, rebrembec es plors dera net passada e sentec qu’eth ventre se li hège mès petit e eth còr tornaue a accelerar, pujant eth ritme enquia perde-lo.

Se vestic ara seguida, volant, damb era prumèra ròba que trapèc. Se’n anaue de casa a cercar quauquarrés que li didesse que s’estaue tornant lhòca e l’ajudèse a èster era Lena de tostemp. Es crits tornèren.

Lena lèu non se tenguie dreta pes tremolors qu’auie. Cercaue desesperadament es claus deth coche, coisha perque eth pè encara li hège mau, mès mès mau li hège era pena que creishie ath laguens sòn. Abantes de gésser se campèc en miralh. Era sua cara, mès pàlida que jamès, deishaue veir ues oscures marques ath dejós des uelhs que li dauen un aspècte tètric e trist; eth peu sense pientar s’auie aclarit e queiguie lis sus es espatles. Alavetz, e per uns moments que se hèren interminables, era sua imatge desapareishec deth miralh. Era sang deishec de correr pes venes, eth còr se carèc enquia explotar, es muscles s’arturerèn. Lena podec veir er orror, eth sòn orror reflexat. Aguest viatge non, non ac auie somniat, ère segura qu’era sua imatge auie segut borrada deth sòn reflèxe.

Non volec saber arren mès. Abandonèc era casa. Non volie tornar.

Non encertaue damb era clau ena claudura deth coche. Tremolaue. Nerviosa per voler húger d’aquieu encara li costaue mès. Ara fin podec daurir era pòrta e se lancèc sus eth seti. Alugar eth coche li portèc ues menutes mès, encara que a Lena li semblèren ores sentent que jamès poirie escapar.

Non i auie tràfic, ère un dimenge tranquil. S’estimèc mès anar pes carreròts, per un viatge, auie pòur des lòc plens de gent. Ploraue, e es lèrmes lèu non li deishauen veir eth compda-quilomètres, mès sospitèc qu’anaue massa ràpid tà aqueri carrèrs estreti, e non l’importaue. Non auie limit, auie prèssa, escapaue d’un mausòn e pressentie que se non ac hège a aquera velocitat non ac artenherie jamès.

En un creuament, on auien sauvat ua part deth terren dera massiua construccion e en sòn lòc descansaue ua zòna vèrda, eth Solei la sorprenec deishant-la cega. Barrèc es uelhs e eth sòn còs reaccionèc damb ua contraccion des muscles, caushigant er accelerador cada còp mès.

Lena non podec hèr arren. Tampoc sentec arren.

Era lum s’amortèc.

            Se hec eth silènci.

                        Eth Solei arric.

 

11

Seigut en trepadèr la vedec apropà-se. Brilhaue mès qu’es estrelhes, mès qu’eth Solei. Era le reconeishec, non li hèc falta que didesse arren.

-Te demoraua –didec eth, damb un hieu de veu. –Tant de temps...

Era li dèc era man, qu’eth acuelhec ena sua damb plaser. Ère càlida, suau coma eth marfiu, delicada coma eth veire. Eth se lheuèc.

De patac, siguec coma se toti dus auessen recuperat era identitat que tan desorientats les auie auut.

-Ères tu, vertat? –preguntèc era.

-Tostemp èra jo –didec tranquillament. –Rembrembes, un viatge me didís qu’auia de lutar per causes que m’estimaua se vertadèrament les estimaua e les volia auer ath mèn costat. Ères cansada des mies promeses, e des mèns errors, des mies paraules, de jo. Mès jo non è deishat de lutar jamès.

-E ací que sò. –Era confusion la hège dubtar. Ère feliç ara, que tot auie acabat, mès auie sigut tan fàcil... E tornauen a èster junti. Temps enlà non ac auesse imaginat, que poirien tornar a vede-se.

Se meteren a caminar entath mar, a on eth Solei banhaue es onades e era Lua jogaue damb eth sòn reflexe.

-Crees en destin? –preguntèc era repentinament, tricant eth silènci.

-Creigui enes conspiracions der Univèrs entà que cadun pogue realisar aqueri sòmnis que mès desire –responec eth Solei damb ua rialha qu’illuminèc era cara dera Lua.

Era Lua sospirèc... Era Eternitat les auie premanit eth camin...

Ja non è patiment, ja non è qui m’enganhe, ja non è a qui condà-li çò qu’è en mèn cap, ja non senti desconfiança, ja non senti violencia, ja non senti qu’era mia vida valgue mens qu’era tua abséncia.

Ja non m’impòrte eth tòn destin, sonque voi trapar eth mèn, ja non m’estone era tua existéncia, ja non m’estone arren.

Ja non me cau explicar, ja non è qui m’escote, ja non è a qui demanà-li ua opinion sus era mia vida, ja non senti era ànima cega, ja no senti era ànima mòrta.

Tà jo ja non existisses temps, tà jo ja non existisses, tà jo ja non quede arren.

*******************************************************

 

Volver atrás