Ua imatge e mil paraules

Patchwork /'pætʃwɜ:rk /
noun
1. A quilt made by sewing patches of different materials together
2. A theory or argument made up of miscellaneous or incongruous ideas

ABANS-DÍDER

Viuem uns tempsi enes qu’hèm harts d’escotar qu’era joenessa non lieg, e que, en generau, era gent li dedique pòc temps ara lectura. Manca d’abituacion, lectures mau escuelhudes ena escòla, massa faena, er estrès –quinsevolh desencusa ei bona. Un libre que non acabe d’enganchar, pòc temps entà lieger-lo, se pèrd er interès, se met un libre mès en pilèr des libres abandonats.

Patchwork. Ua Imatge e Mil Paraules, ei un trebalh que, luenh de cap pretension, nèish damb er esprit d’apropar era lectura tà toti. Son relats cuerti, tan cuerti que non dà temps d’engüejar-se, d’abandonar-les. Son condes d’un ventalh de tematiques diferentes, istòries inventades e reaus, d’ara e d’abantes, hèts simples, quotidians. Tà toti. Tà abantes d’anar a dormir. Tà dues parades d’autobus o de mètro. Tà lieger un petit conde en lòc d’humar. Tà daurir un libre per ues planes ar atzar e non auer de seguir un ordre. Tà disfrutar dera lectura. E seguir-la disfrutant tostemps.

ERA TERRASSA DES MÒRTI   

Hè ua calor tremenda; era mia esquia, era mia samarreta e era cagira son tot un. Eth ventilador m’alèuge era calor des pès, que borissen. Ciclohexans, erres o eses, cagires, cis e trans, cetones, aldehids, estereoisòmers, diastereoismòmers, enantiòmers, reaccions, acetilacions, e era sua santa mair que les portèc tath mond (era quimica organica) desfilen per mia abitacion, sajant de quedar-se retengudi en mèn cap, quaquarren impossible donques sò incapabla de centrar-me, è eth cervèth invadit pera letra ce... carbòni, carbòni, ce hac tres, ce hac dos, ce o o hac, calor, calor, calor...

Gessi dehòra, tara terrassa, en tot cercar un shinhau d’aire, que fresc ja sabi que non serà, o ua imatge diferenta ara mia taula plea de papèrs. Eth paisatge deth mèn deuant non ei guaire esperançador: mos an metut un andamiatge que curbís tot er ample e naut dera terrassa, e ne entre es hustes pogui veir arren ja que l’an cubèrt d’un mantèu blanc coma nòvia tar autar. Òdi er andami, òdi non poder préner eth solei n’era lua, òdi aguest mau d’esquia me m’aucís, òdi que siguen es quate deth maitin e auer d’estudiar. Tant òdi de patac hè que donga un còp en una des hustes orizontaus der andamiatge qu’ei just peth dessús dera barana dera nòsta estimada terrassa. E de patac, òc, de patac, apareish un holet vèrd damb ua samarreta de franjes de colors e m’arrís amablament. Seguís-me, me ditz, e ipnotisada puji ar andamiatge e vau ath sòn darrèr tot e que me còte veder-lo perqué non hè mès de cinquanta centimetres de nautada. Pujam ath segon, ath tresau, ath quatau, ath cincau, ath sisau, non sai, pèrdi eth sentit des pisi, e arribam a ua terrassa geganta, damb palmères, ua piscina ovalada en miei, ua hònt que pòrte aigua ara piscina, taules plies de minjar. Er holet desapareish e me trapi tant coma en casa que non è cap problèma en agarrar un canapé de saumon e caviar, e ua copa de cava.

S’apròpe ua gojata de peu platin e un vaporós vestit blanc. A es pòts pintadi de vermelh enamoradís, me pune e se presente: Norma Jean, aquerò de Marilyn non m’agradèc jamès. Un plaser, Norma. Darrèr sòn apareish Lennon, eth madeish John, que campe tot distrèt e li comente a Norma que tant pensar que non existie eth cèu e l’acabaue de trobar. Ei que John ei nau aci, m’aclarís Norma. Me pòrte tara vòra dera piscina, on se banhen Elvis e Andy Kauffmann. Recòrdi alavetz aqueth concèrt de REM en eth que Michael Stipe condaue era istoria de Man On The Moon, e didie que Elvis e Andy viuien amassa en ua ilha escarnint-se de toti nosati. E jo les acabaua de trobar.

Meti es pès en aigua, encara fòrça holadi pera calor. Norma me pòrte un mojito. I a musica, que ges de bèth lòc, qui sap se deth laguens de toti aqueri personatges que vau descorbint pòc a pòc. Diana, era sernalha de V, e Mary Poppins parlen animosament seigudes en un divan vèrd de velhut. Entre dues palmères i a ua amaca. En era, se balancejen es preciosi uelhs blus de Kurt Cobain, pòrro en man, liegent era reedicion de Courtney y yo. Norma m’explique era sua vida, es sòns amors, es sues passions, es sues pastilhes, es drògues. Se mos apròpe Groucho Marx e me demane que en tant que poga vaja tara sua hòssa e hèsca reau eth rumor que cor sus eth sòn epitafi: Perdonen que no me levante. Li prometi qu’ac harè, quina auta causa li pogui díder? Non sai on ei era sua hòssa, mès entà non oféner-le non li pregunti e ja la cercarè. Da ua calada ath son puro e s’aluenhe damb aqueth particular caminar que non a perdut ne mòrt.

Mès enlà, ET e Gollum jòguen ath ping-pong, Musculman ei er arbitre. Tintin intente ligar damb Spiderman, a qui li comente que non enten perqué a permetut que li digam /espider/ e non /espaider/. Spider se quèishe d’auer de compartir cognòm damb Super e Bat. En un cornèr deth jardin, Mafalda impartís classes a Zipi e Zape sus es malauties deth mond e era concienciacion sociau. Timón, de Timón e Pumba, descanse sus era pancha de Homer Simpson, que puje e baishe ath ritme dera sua més honda respiracion.

Norma se lhèue deth mèn costat e me ten era man. Vene, t’ensenharè quaquarren. Jo me pregunti qué pòt quedar per descorbir en aguest paradís... Me pòrte darrèr dera auta ròca que hè de hònt e aurís ua pòrta. Pujam per ua escala ampla e arribam a ua salon damb un gran ventanau que da tara piscina e eth mond sencer. Sofàs de cueire nere reludents, mòble bar, home cinema, playstation, un parelh d’ordenadors, ua enòrme bibliotèca plia de loms doradi e platejadi, granes e petites edicions. En un costat, ua taula ovalada ena que Newton, Einstein, Gauss e Marie Curie jòguen ath pòker. Kennedy hè de majordòm e va uedant es cendrèrs e aumplint es copes. Obsèrvi qu’ei compinchat damb Einstein e li ditz es jogades de Newton.

Tornam tara terrassa, encara i a lua plea. Toti seguissen damb es sòns ahèrs. Tintin a podut punar a Spiderman. Zipi e Zape pòrten un papèr damb un zero, Mafalda se’n arrís d’eri. Elvis, Lennon e Cobain hèn ua divertida version deth Lola de The Kinks (I met her a club down in old soho, where you drink champagne and it tastes just like Coca-cola, C-o-l-a cola, she walked up to me and she asked me to dance, I asked her her name and in a dark brown voice she said Lola, L-o-l-a lola lo-lo-lo-lo lola...). Kauffman ei Lola. Gollum a guanhat eth partit de ping-pong. Apareish er Holet des Franjes de Colors e me pòrte de tornada ara mia vida mortau, plia de carbònis e formulacions organiques.

ESCALIÈRS MECÀNICS
O
BASTRUSSA DE BON MAITIN

Ena mia lista imaginària de Causes que me dan vergonha i a dues que destaquen especiaument. Era prumèra ei que me quèiguen es lèrmes en public. Er auta, quèir-me en carrèr; aguesta damb dus agreujants: a) se vau soleta e b) enes escales, qu’ei encara pitjor se son escalièrs mecànics.

Donques ben. Aué è queigut, plof, enes escalièrs deth mètro. Tàs 08:00 en mèn relòtge, en eth deth telèfono donques jo non sai portar relòtge, tic tac; èren es 08:00, didia, 07:58 ora de TMB, quan è gessut volant deth mètro, linha blua Diagonal, fiiiuuu, donques ua des causes implícites dera ciutat ei auer prèssa sense auer-la. En condicions normaus, non anaria tan accelerada entà hèr eth transbordament peth correder dera mòrt enquiara linha vèrda, mès des qu’an metut era gimcana peth carrèr, seguís era flecha! L3 per ací!, me cau correr un shinhau mès (o gésser abantes de casa, quaquarren impossible) entà non arribar tard quan non sò arribant tard. Atau, cada maitin hèsqui carrèra d’obstacles contra eth mèn relòtge inventat damb mès trams des mies temudes escales, en tot esquivar gent, senhora ara dreta, dre-ta!, E ja en carrèr, piii piii, òbres, bluuu tatat tatatattata, assauts damb diaris, bon dia! E mès escalièrs, e tornar a méter era tarjeta, e tornar a demanar Civisme al metro, si us plau.

Totau. Que è baishat d’un saut, alehop, e è optat pes escalièrs mecànics en lòc des tradicionaus. M’a entrat era prèssa e en lòc de quedar-me quieta, venga, vau a botjar-me perqué atau guanhi zero coma zero zero tres segons en cada esglaon. È auançat as cívics que demorauen er ascens des dera corrècta dreta, enquia que, a tres passi deth cim, carpeta ena man e bossa en er auta, as mès pès non se les ocurrís ua auta causa milhor que descoordinar-se e pelejà-se damb er esgraon en moviment, que te dongui, que non te botjes. Atau de fàcil m’è quedat a zero centímetres der orror metallic assassin. Apuf. E jo aquieu, vedent passar scènes dera mia vida, flash flash, creant ua notícia sensacionalista der absurd eveniment entà es diaris de londeman, bon dia!

Era mis postura impossible sus aqueth lunfèrn ascendent a segut, sortosament, efímera e còp sec es cames han responut apropiadament, e mès les vau dempús des ores que passi hèn de hàmster ena cinta deth gimnàs. M’è incorporat damb dignitat, ací non a passat arren senhora, e è acabat de pujar corrent sajant de borrar era imatge de bastrussa qu’acabaua d’aufrir as tranquilli ciutadans que se prenen es maitins descafeinats. È dubèrt d’ua possada, clonc clonc, es portetes metalliques e m’è estrabancat damb ua gojata qu’ère mès desorientada que jo, perqué ad aguestes nautades der hèt, eth còp dera cama me provocaue estrelhetes enes uelhes.

Mès jo, caparruda, è contunhat caminant lèugera e damb eth cap ben naut, pegaries a jo! Escales, carrèr, òbres, diaris, escales, tarjeta, andana, banc, avaluacion de danhs. Costat quèrre mauherit, eth code sangre, eth còp ena cama ei caud. Arringui es tròssi de pèth que s’an lheuat, limpi coma ben pogui eth braç, trèigui eth mèn Edding 1200 color blu dera bossa e rescati un des diaris vielhi, bon dia, que dormissen ena mia carpeta entà hèr eth sudoku,

quate,
sèt,
dus,
tres,
ueit,
cinc.

TRUCADES PERDUDES

Era sap que es cecs que non ac sigueren acaben descuedant-se de coma son es colors.

E ara, ara qu’es pòrtes se tanquen per còps de vent, ara qu’eth timbre ei des visites, ara qu’arren ei dus e tot ei mitat, ara era tem descuedar es sòns colors, es sues textures, es sues teles, es pincèus, es matissi, es traces. Mès tamben eth sòn aròma, eth sòn gust, es sòns gèsti. Li è mau pensar que er an que ven non artenhe a identificar eth perfum que portaue o que non pogue rebrembar qué i auie en aqueri uelhs que tant l’enamorauen.

Dilhèu per aquera pòur a desbrembar, seguís premanint eth sòn plat preferit. Dilhèu perqué se resistís ara sua abséncia, cada maitin tire ues gotetes dera sua colònia en banh e des-hè era sua part deth lhet. O dèishe aquera camisa dessús dera cagira. O servís ua copa de bon vin ath ser.

Dilhèu per aquerò, entà sentir-se mens soleta, encara li dèishe missatges de veu en contestador. A eth sòn numerò mercat ena punta des dits e cada net, ara madeisha ora intempestiva, le truque. Tostemp sauve era esperança, aquera que se pèrd era darrèra, entà que non sòne era veu metallica e heireda dera machina. Mès cada net acabe gessent e dant pas ara senhau. Maudita senhau. E era li conde es sòns dies (son tan longui sense tu) e es sues nets (tan escures). Abantes de penjar, escote eth sord silènci dera linha telefonica, sajant de rescatar d’aquieu era votz que li desiraue bona net des d’hège tantes nets, era que cantaue pes maitins, era que didie t’estimi.

E, sense vole’c, rebrembe aquera fotografia d’un pannèu en ua glèisa:

Apaguen su teléfono móvil; para hablar con Ellos no lo necesitan

CAYO LARGO

Non per mès maitiar, s’hè de dia mès lèu, mès òc qu’arribes abantes a Cayo Largo.

En pè tàs cinc mens quart. Entà e quart un petit esdejoar cortesia deth Deauville e aparicion der òme que a d’acompanhar-nos ath paradís. A tanta o mès sòn que nosati e ne mos dirigís era paraula. A e mieja puntuaus, partim tà er Aeropòrt de Playa Baracoa. Se La Habana ja ei escura per era soleta, donc er enlumenat public ei inexistent, ad aguestes ores entre era net e er auba, damb es carrèrs desèrts, n’ei encara fòrça mès.

E a miei camin, succedís era tragèdia. Miquèu se’n da compde que non a eth sòn passapòrt. Ah, amic, sense pasapot-te, atau ac didient es cubans, non i a avion, sense avion non i a Cayo, sense Cayo non i a Carib. L’ac hèm a saber ath noste pseudo guia e s’ac pren damb tanta indiferéncia que mos obligue a que le tirem der autobus en marcha. Ben, non, mès mentaument li metem ua creu e l’odiam prigondament. Qué problema, qué problema, se limite a díder, eso si é un problema.

Arribam en Playa Baracoa, ua espècie d’aeròdrom en miei der arren. Tranquillitzem-nos. Son es sies e pòc, era avion non ges enquia es ueit mens vint. I a temps. Mès aci damb eth temps non se jògue e non pòs méter pressa a degú (au mens, non gratuitament). Organizacion. En passapòrt ei en man de Carles, qui se’n va d’excursion a un aute lòc, atau que non lo pòt portar. Segon Òme Sauvador: Armand. Aguest recep ordres estrictes de portar eth passapòrt ena proplèu mieja ora, còste çò que còste. Ara mission s’unís Aleix, e er Equip A-A sobòrne ath taxista e pòden arribar a temps. E eth taxista non trebalhe mès en tot eth dia.

Toti nosati ja auem facturat e demoram en una saleta mès petita qu’era deth mèn dentiste. Quan Miquèu entre, aplaudiments, era òla e mès pegueria entà amagar que mos auiem espantat un shinhau. Perqué me jògui eth còth qu’eth pseudo guia (ad aguestes ores encara non sabiem eth sòn nòm) ère capaç de deishar-le aquieu tirat. E encara li semblèc auer hèt un excès en deishar-li era tarjeta de telefon entà poder trucar. En fin. Respirèrem aliviadi e abantes que mos dongue temps de pensar en dia que mos demore (ère, de toda manèra, inimaginable), mos criden a embarcar. Pujam ena avioneta deth Playmobil e mos conviden a beguda. Me cau díder qu’eth nòste guia sense nòm se pren ua cervesa d’un glop entà acabar damb era ressaca que hè que sigue tan antipàtic. E va pera segona en tant que anoncien eth descens.

Aterram e caushigam solèr sagrat. Apareishen es nòstes maletes e mos cruben tres pesos (moneda nacionau) per auer-les sauvades en un lost and found reconvertit en consigna improvisada. Mos indignam un shinhau (mès) damb er òme sense nòm e damb ressaca, mès er hèt d’èster en Cayo Largo hè qu’ac desbrembem lèu. Mos pujam a un minibus en marcha (òc, aquerò è dit) que mos apròpe enquiath pòrt on descanse eth nòste catamaran.

Son es nau e quart deth maitin e èm nosati dètz cochadi en hilat deth catamaran, damb era pèth ath solei e cervesa ena man. Per fin, endoviam eth nòm deth guia, Leandro, que vò hèr-se eth simpatic e intente integrar-se damb nosati. Le tenguem ua estona mès lèu se mos hè pesat e tornam ara nòsta. E eth a çò de sòn: tocar era gaita a ua auta guia que pòrte a uns italians que s’unissen ath nòste viatge.

Començam era navegacion (e ja van dues o tres cerveses) e era prumèra parada ei ena Isla de las Iguanas. Vale, es iguanes son lèjes e non se immuten quan passes peth sòn costat. Contunham atrauessant era mar e arribam a ua piscina naturau ena que mos tiram sense miraments. Aigua blua, transparenta, sable blanc. En miei deth mar e er aigua peth jolh. D’acòrd, èm un shinhau alteradi. E non veigues quin gust e quina estranha sensacion.

Tornam ath catamaran e eth segon de a bordo se tire en aigua e trè ua langosta que se codine ipso facto. Vertat. Seguim pes aigües cubanes e en arribar ena barrèra de corau mos disfrassam de peishi (un tant perjudicadi) damb aletes e lunetes damb respirador e mos passejam coma sirenes e taurons. A jo es aletes me sarren es pès, atau que gesqui abantes qu’es auti e me quedi dormida ath solei, coma ua sernalha caribenha.

Arribam en Playa Sirena, on dinam a tot piston perqué son a punt de barrar. Ena plaja, localisam ues palmeres ben polides que mos servissen en safata ua fresca ombra jos era que mos dormim coma bebés.

En desvelhar dera meddiada tropicau, passeig pera plaja de sable blanquíssim e finíssim e limpíssim, e banhs en mar cristallin. Ad aguesta ora dera tarde ja auem pensat mès de tres viatges en pèrder accidentaument eth passapòrt e quedar-mos a vieuer ací.

Tàs cinc e quart, reapareish er òme sense nòm, e mòs pòrte de nau ar aeropòrt de Cayo Largo. Recuperam es nòstes maletes e facturam. Ua hemna se passeje damb un pastisson de color ròsa, que tamben puje en nòste avion de joguet e arribe, intacte, a La Habana (er avion e eth pastel).

En Playa Baracoa eth servici de maletes ei inexistent e per pòc non mos hèn a recuelher-les der estomac der avion a nosati madeishi. Er autobus que mos a de portar a Varadero, eth nòste proplèu destin, non i e e mos entretenem coma podem hènt-mos amics de dus gossets (batiats coma Trespesos e Misterdanger) e minjant galhetes d’un estranh sabor (mès addictiu). Eth petit aeropòrt ja a barrat, era carretèra ei pòc transitada e tot ei fòrça escur, atau que damb nosati hèn eth circ dejós dera lum dera unica farola en quilòmetres ara redona era estampa ei mès que pintoresca.

Ara fin arribe er autobus congelador damb conductor suicida. Auem un autobus de 50 entà nosati dètz e mos desperdigam damb era intencion de dormir. Mès se quede en aquerò: en intencion. En tot arrincar comence a tronir a uns decibelis fòrça peth dessús d’aquerò qu’ei permetut ua cançon d’aqueres de reggeaton que se mos enganche sense volec coma ua paparra (e mos pasaram era rèsta de dies tararejant-la) …qué importa si te gusta Greenday, qué importa si te gusta Coldplay… eres callejera o street fightel (atencion ara ele finau). Sonque retenerem aquerò, mès era rèsta non auie desperdici.

Per graciosa que sigue era cançon, eth volumen ei excessiu e li demanam ath conductor que, se li platz, treigue era musica. E intente enganhà-mos baishant era votz, e quan volem encuedar-mos, ja la torne a pujar. Sonque gésser de La Habana, abandonam ath guia sense nòm, e mos despedim d’eth damb zero efusivitat. Lèu toti van dormidi, e es quate que quedam viui auem era geniau e temeraria idea de meter-mos deuant de tot, entà veir eth paisatge. Per molt qu’eth “paisatge” ei ua autopista cubana e de net, ei tota ua aventura. Quan eth conductor mos presentís ath sòn darrèr mos ditz sarcasticament: “Qué, no pueden dormir ¿eh? Claro, que yo les pongo la música para que no oigan el ruido del motor (ben, eth didec motol) pero como no quieren música, pues ahora no pueden dormir.” En realitat, tot eth discurs l’auerem de dedusir perqué non enteniem ne mieja.

Mos fixèrem, non sense cèrta pòur, qu’eth condaquilòmetres se quedaue cuert e er autocarro passaue de luenh era marca des 120 km/h. Er hèt qu’era carretèra sigue desèrta ajude, mès eth sòn estat non ei cap consòl, e semble qu’en proplèu horat vajam a gésser disparats.

Eth viatge s’està hènt mès long d’aquerò soportable, e Varadero semble era fin deth mond. Mieja ora abantes d’arribar, recuelhem a un companh deth conductor (que apareish deth non arren), damb qui comence a criticar er autolauat de autobusi, e as toristes que se queishen qu’er aire ei molt fòrt mès ei que es difosors d’aire son mau metudi e a eth non li da e entà auer un shinhau de fresca en sòn lòc de trebalh tot er autocarro a d’estar a mens dètz graus. Tot açò tamben ac auem de dedusir perqué non les comprenem.

Quan ja creiguiem que mos auiem pres eth peu de vertat e Varadero ère un lòc imaginari, arribam a Arenas Doradas, era preson deth tot includit des tres proplèus dies. Er esquintament ei màxim e eth grau de perjudicacion des nòsti auti companhs elevat, atau que mos limitan a localisar era nòsta abitacion entre es onze casetes deth resort, sopar, e abandonar-nos ara sòn prigonda damb nòm pròpi. Cayo Largo.

IMAGINARIUM

Non podia dromir. Desvetlada coma èra, meter-se en lhet e pelejar-se damb era sòn ère ua faena inútil, atau que sense dubta’c guaire mès, anè a passejar per aguesta ciutat. Es mès pès me portèren per lòcs on non rebrembaua auer anat e, tot e aquerò, m’èren familhars. Peth camin me trapè as mèns Amics Invisibles e, coma non podie èster d’ua auta manèra, m’arrosseguèren enquia era Fin dera Net.

Dempús de divagar e vagar, en tant que contemplam es arcs dera Plaça Reiau decidim anar ad aqueth lòc que a jo me rebrembe a ua botiga de ròba de mainatges. Non i a guaire gent, estrangèrs ena majoria, e es Amics Invisibles e jo aumplim un cornèr deth locau. Ròn per aci e cervesa per delà, a jo me da per parlar sincerament damb eth mèn Invisible Favorit. Li parli deth mèn amor platonic e dera pegaria deth cognòm platonic donques non ei mès que ua fatau desencusa entara mia consciéncia que se sent culpabla d’enamorar-se de qui non deu ne pòt. Eth Mèn Invisible Favorit me campe damb uelhs doci e jògue a èster eth Mèn Amor Platonic. E tot açò ei coma un dejà vu e li condi qu’ei perfècte e que l’admiri e qu’ei perfècte e qu’ei ideau e que... e que me senti tradida peth temps, è era sensacion d’auer arribat tard.

Jo, que sò tan maniaticament puntuau, è arribat tard ara mia pròpia vida.

Eth Mèn Invisible Favorit, fòrça metut en sò papèr deth Mèn Amor Impossible, ditz causes massa polides entà que siguen vertat e non sai se voi creir es sues mentides decorades. E, encara que non i age Amors Etèrns, Perfèctes, Unics ne Impossibles, jo me hèsqui petita, fòrça petita, vilment enganhada per Univèrs. Mès non m’è mau e arrisqui, e me pèrdi enes sòns uelhs e ena sua abraçada, e beui un aute glop, e arribi ara conclusion que non ei tant important er auer arribat tard, pitjor serie non auer-i arribat jamès.

Torni ara realitat, cada viatge mès distorsionada, e un des Amics Invisibles se’n arrís de jo, mès dempús ei que se n’arrís damb jo, e me ditz mainada e me convide a un aute glop. Jo, que aué ja è assumit tot desacòrd damb eth temps, ja non sabi ne quina ora ei. E aquerò que m’impòrte. Mo’n vam, mos deisham anar pera ciutat, que damb eth nere en cèu e es faròles tremoloses semble encara mès lorda. I a ua ròsa vermelha abandonada ena mia bossa. Quauquarrés conde remoquets dolents. Mos setiam. Me pishi mil milions. Un desconeishut me regale ua ròsa de papèr e me pregunte que qué hèr ua gojata coma jo soleta en un lòc com aguest, e repliqui que sò damb Es Invisibles, mès non vò comprener-me e jo non voi contunhar parlant damb eth. Eth Mèn Invisible Favorit me ditz que reaument pogui èster fòrça antipàtica. Non me quede mès que dar-li era rason.

Mos mudam de lòc. Me sèti ena barra der unic bar que vedem dubèrt, qui ditz bar ditz after, mès quina ei era diferéncia se non ei era ora e jo ja l’auia perdut deth tot? En tant qu’eth Mèn Invisible Favorit parle damb Er Òme des Mans Petites, un depravat me demane eth mèn numerò de telefon per senhaus de hum.

Dempús d’un indeterminat espaci de temps en eth qu’era ciutat ja a desvelhat, s’ei qu’a dormit jamès, mo’n vam e des•hèm, dus viatges, eth camin hèt ores abantes. En ua terrassa d’ua plaça damb nòm de Mieja Hemna Segontes Calamaro esdejoam cervesa. Bèri Invisibles an desapareishut, uns auit an vengut e semblen encantadi damb era nòsta preséncia. Organisam un concurs d’avions de papèr. Jo des•huelhi era ròsa qu’è rescatat dera bossa. Hèsqui pedaci des petals, que van queiguent dessús mèn. Eth Mèn Invisible Favorit jògue a “òc, non, dilhèu”. Ges non. Jo hèsqui auderets de papèr. Eth solei me creme ena esquia. Mo’n vam. Caminam un aute viatge. Mos didem adiu. Enquia era proplèu.

Arribi tard en casa. E, per enèssim viatge en aguesta net, maleisqui era expression deth temps. Me meti eth pijama e apareish un pètal de ròsa. Dilhèu.

Ei 1 de seteme. Erós An Nau.

BRUCE SPRINGSTEEN
O
“EL VÍDEO DEL MILLÓN DE EUROS”

Eth: (damb es uelhs barradi e votz d’adormit, guardant-la ada era) ¡Aquí falta una tía con los pechos llenos de barro!
Era: (arrint) Òc, e qui mès manque?
Eth: (non ditz arren, botje es espatles)
Era: E coma ei era tia?
Eth: (lèu lèu li què era saliua) Es-pec-ta-cu-lar
Era: E a es popes granes?
Eth: Òc (rotund)
Era: E per qué les a plei de hanga?
Eth: (silènci)
Era: Mès...qué soniaues? (arridera)
Eth: (silènci, dormís plàcidament)

5 menutes dempús…

Eth: (s’incorpòre e damb mieja veu) ¡Hay que repetirlo! (se coche un aute viatge e l’abrace)
Era: Repetir eth qué? (arrís)
Eth: (brunís) Eth vídeo!
Era: Quin vídeo? Non ès gravant cap video...
Eth: Òc, eth vídeo...

Silènci, era arrís soleta.

Era: (insistís, encara arrint) E era tia des popes de hanga, qué? Per qué ac didies?
Eth: (fòrça adormit, arrossegant era veu) Òc, eth remoquet... eth remoquet des pits bruts...
Era: Bruts-els-pits-tinc? (arrís fòrça)
Eth: (silènci, dormís)
Era: Ei va, vau a dochà-me (li da un punet)
Eth: (inaudible) V a l e
Era: Va, dà-me un punet...
Eth: (met ua cara trista, tòrce es pòts :( )
Era: Un punet!
Eth: (torne a hèr era cara trista e trè eth pòt inferior)
Era: (forçada veu de pena) Qué passe, ja non me vòs punar?
Eth: (mò es espatles, hè un petit gèst damb es pòts)
Era: (se li tire ath dessús, li da mil punets, arrís) ¡Tú eres El Vídeo de Un Millón de Euros1! (*)
Eth: (arrís amplament, d'aurelha a aurelha, coma un mainatge petit)
Era: Un dia d’aguesti te gravi...
Eth: (continue era sua cara de felicitat absoluta)
Era: (rialha) Ben, (punet) vau a dochà-me e me’n vau.
Eth: Òc.
Era: Te dèishi enquiàs dètz, eh?
Eth: Òc.
Era: As quedat dempús?
Eth: (convençut) Òc (non ei vertat)
Era: Ben, marcharè donc.
Eth: Non.
Era: Coma que non?
Eth: Òc.
Era: Escota! Coma que òc?
Eth: Òc. Non.
Era: (arrís e li da un punet)

Era se doche e se vestís. Eth dormís. L’abrace e li da un aute punet. Sèmble èster que, ara fin, daurís es uelhs.

Eth: Ei, per qué estàs tan guapa?
Era: Pr’amor vau plia de hanga.
Eth: Qué????
Era: Arren, arren. Ès fòrça diverit (arrís e l’abrace). Qué soniaues?
Eth: Qu’anaua en un ultralèuger...
Era: (talhada) Ah... ------------------------------
(*) Programa de television en qu’eth melhor video gravat damb eth mòbil o de manèra non professionau s’emportaue un milion d’euros. Retirèren eth programa abantes de díder eth guanhador.

ENTRE CÒDIS DE BARRES

È pressa. En dètz menutes è de gésser de casa entà anar tà classe. Amòrta er ordenador, mete-te er abric, non te descuedes era bufanda, aumplís era bossa (tarjeta de mètro, cartèra plia de papèrs inútils, pintapòts, Los Viajes de Tuf, bolígraf, creion, lunetes, mòbil, kleenex), era carpeta, agarra fòlis que non n’as, eth relòtge, bèth dia le perderàs, amòrta era lum, barra era pòrta. Ditz adiu. Adiu adiu, enquia dempús. Còp de pòrta. Me dèishi quauquarren. Er mp3. Torni endarrèr. Òla òla, arren, que me deishaua eth... non acabi era frase perqué ja l’è agarrat e torni a gésser. Repetim. Còp de pòrta. Alugui er mp3 ath viatge que baishi es escalièrs. Lo torni a alugar. E lo torni a alugar. Ja è arribat baish. E contunhe sense voler anar. Mèrda, non è piles. He dit dejà qu’anaua damb prèssa? Pensa, ràpid, ua solucion. Necessiti era musica òc o òc. Non i a opcion. Vau cromprar piles. Entri en supermecat a ua velocitat qu’excedís per molt era permesa segontes eth còdi de circulacion des supermercats. Sò a punt de tirar a ua hemna ath solèr. Perdoni perdoni, faig tard! Es piles son ath cant dera caisha. Agarri es prumères AAA que veigui. Aguestes seran suficientes. Ua hemna ei deishant tota era su crompa, que n’aurie pro tà dar de dinar a un centenar, ena cinta. Ve era mi cara d’acceleracion e fòrça amable (encara que sai qu’en realitat ei espantada) me dèishe passar perqué “coma sonque pòrtes ua causa...” Gràcies, gràcies.

Li planti, mès lèu dit, li tiri es piles ara caishèra entà que hèsque eth mecànic gèst de passar eth producte peth lector, digue son tant damb tant, tarjeta client, eth sòn cambi, adishtaz. Mès, oh!, non i a caishèra. Eth sòn lòc ei desèrt. Campi ath mèn torn. I a ua concentracion de caishèrs ena caisha deth costat. Parlen animosament sus un tiquet e ues caishes de champanha. O jo que sai. Guardi era ora. Ei tard, fòrça tard. Me comenci a méter nerviosa. Dongui uns copets damb es maudites piles ena cinta. Guardada assassina entàs incompetents trebalhadors. Me campen tan tranquilli. Bohi. Respiri hons. Guardi inquetantament a tot eth super. Era hemna ambable ja ei mòrta de pòur. Lhèui era votz entà preguntar-li ara caishèra se pense hèr era sua faena aué. Ne se immute e passe es piles peth lector. Piiip. Era contunhe parlant damb es sòns companhs, a crits, des deth sòn territòri. Era auta caishèra pregunte en voz nauta, molt nauta, guaire son cinc per dètz. Ac torne a preguntar, seriosament. Tengui er arrir. Entretant, era Incompetent ten eth bitlhet de dètz euros que acabi de dar-li. E seguís parlant, distraigudament, damb es auti. Jo l’extermini damb era uelhada. De patac, me campe e me da era sua man liure (er auta encara ten eth bitlhet de dètz que li è dat). Què vòs?, li pregunti desorientada e damb ganes de marchar d’aquiu corrents. Pèrdi es nervis. Me senti coma Patrick Bateman ena lauaria des chinos. Jo non è un linçò plen de sang mès è prèssa, fòrça prèssa, e era pegarrassa dera caishèra non sap guaire a de crubà-me. S’ei tà aué, melhor, li digui arringant-li es uelhs mentaument. S’enganhe en dar-me eth cambi. En ua vantadissa d’imaginacion, qu’en aguestes situacions ei fòrça, li partisqui era boca. Mès en mond reau sonque sò capabla de díder un ja ère ora fòrça indignat e gésser volant non sense abantes informar-les que son toti uns saumissords incompetents. E les desiri ua bona vida entre còdis de barres.

Arribi ath trèn de e 14. E damb musica. Mission complèta.

VAINILLA SKY

Aqueth siguèc eth sòn darrèr dia. Damb jo. Damb eth.

M’acompanhèc ara estacion e insistic en demorar-se enquia qu’arribèse eth trèn qu’auie de portar-me enlòc.

Ara fin, es dies de ploja e vent auien desapareishut e eth solei gessie, vergonhós, entre es bromes de coton que decorauen elegantament eth blu d’un cèu que semblaue èster pintat per Monet. Vainilla Sky. Er scenari perfècte entà dider-se adiu. Maugrat qu’es adius jamès son perfècti. E aguest n’ère un, sense sabe’c.

Mos setièrem en un des gastadi bancs, damb horadets, pintat de vèrd. M’agarrèc era man. Ère suau, gran. Contrastaue era mia pèth bronzejada damb eth sòn blanc de lèit. Non didí arren. Guardè es pigues que pujauen des d’era sua man, peth canèth, enquiath code, on acabaue era pèth e començaue eth coton dera sua samarreta. Junhí mentaument aqueres divertides acumulacions de melanina, creant era mia pròpia contellacion. La diboishè suaument damb era punta deth dit còr. Eth tampòc didèc arren.

Me deishè quèir ena sua espatla. Apropè es mèns pòts ath sòn còth, ne le toquè. Se me metec era pèth de garia. Desprenie ua olor especiau, serie vertat aquerò que diden des peu-ròis. Doç, fòrça doç. Coma eth. Acabè punant delicadament eth còth. Li murmurè quaquarren ininteligible ara aurelha. Ara fin, me guardèc.

Ploraue. Auie es uelhs de veire, vermelhosi, coma se s’anèssen a trincar d’un moment en un aute. Lèrmes gigantes esguitlauen per gautes, plies tamben de petites pigues. Mès constellacions, mès galàxies. L’amorassè, banhant es mès dits dera sua aigua salada. Sospirèc. Arric. Se lheuèc e comencèc a caminar. Anè ath sòn darrèr. Recuperè era sua man. Mos unirem en ua d’aqueres abraçades que diden mès qu’es madeishes paraules; le sentia mès apròp de çò qu’ère, non i auie distàncies entre nosati, no quedaue lòc entar aire. Sonque se entenie eth fòrt bategar des còrs, acompasadi. E eth temps detengut. O poderie aue’c hèt en aqueth moment.

Arribèc aqueth trèn. Non auia opcion. Èra obligada a pujar-i, descuedar-me d’aquera abraçada, d’aqueri uelhs, d’aqueres constellacions. Auí ganes de punar-lo, d’emportar-me un pedaç d’eth enes mèns pòts. Artenhí evita’c. E abantes que siguesse massa dolorós, sense prononciar paraula, pujè ath trèn. En sèir, m’encuedè que jo tamben ploraua.

Ac sabí ues ores dempús. Ath long deth viatge auia vençut era temptacion de trucar-le, mès en arribar m’autoexcusè dident que serie de bon hèr trucar entà díder que ja èra en mèn lòc. Ua votz greu e desconeishuda responec, quan ja lèu era a punt de penjar convençuda que non volie saber arren de jo.

Auie mòrt. Suicidat. Tirat ena via. En réber aquera cadena d’informacion se trinquèren totes es connexions en mèn còs, eth cervèth deishèc de processar, eth còr de bategar, es cames de tier. Un trèn que non hège parada en aquera estacion, plen d’illusions e sònis, desirs e ambicions, li auie passat peth dessús redusint-lo ad arren, o en quinsevolh cas, a moltes mitats impossibles de júnher un aute còp. Auie mil rasons entà víeuer e sonque un motiu entà morir.

Eth trèn damb eth que jo auia arribat enlòc, tornaue a partir. E jo sentí qu’ère era mia ocasion perduda era que marchaue per aquera via, un convoi de sònis trincadi e passions estofades.

Perqué a viatges arribam tard e ja no queden bitlhets.

WATERLOO

Entri e demani un cafè damb lèit, dus sucres, en veire. Me sèigui ena darrèra des taules deth costat deth gran ventanau, deishant era paret darrèr mèn perqué, manies qu’a ua, non pogui auer ua pòrta ara mia esquia. Dehòra se respire ua tranquillitat atípica entara ora qu’ei; i a un estranh uet aquiu on cada maitin passen centies de persones, milèrs de coches, milions de causes. Aué no passe arren, trèt dera incessant ploja que mos laue es trepaders, es lèrmes e es penes.

M’encuedi qu’ena mia taula i a un libre abandonat. Ei La reine dans le palais des courants d’air d’Stieg Larsson, eth suec de mòda. È liegut sense pausa, a ua velocitat malautissa dideria, es dus prumèrs libres e non pogui creir qu’ath mèn deuant i age eth desirat tresau volum, ath que li queden mesi entà gésser ena version castelhana. Lèu pogui sénter coma, des deth sòn laguens, Lisbeth Salander e Mikael Blomkvist me criden entà daurir eth libre e dèisha anar totes aqueres paraules que, de ben segur, m’atraparan, m’estacaran enquiara darrèra plana, sense alend, coma ua carrèra de hons, ua liberacion d’adrenalina, un benestar, ua sensacion d’orfandat en barrar eth libre. Nòti es polsacions accelerades e era temptacion ei massa grana entà evitar agarrar-lo e daurir-lo. Pòrti fòrça temps demorant trapar un libre perdut en hilat deth Bookcrossing e non pogui creir que age arribat damb aguest libre. Un gèst furtiu deth que sap que comet un petit crim, aquera man que se botje ràpid peth dessús dera taula, atrape eth libre, daurís era prumèra plana. Cerqui aquera enganchina, aqueth papèr, aquera nòta, que atau digue qu’aqueth ei un libre Bookcrossing, un libre qu’amablament quaquarrés a volut compartir e a deishat ena taula deth cant dera hièstra d’un bar entre tanti bars ath que jo è anat a petar un maitin gris de ploja. Non i a cap senhau, sonque un prètz, 25€, escrit a creion, coma se hège abantes. Vau tara segona, tercer, quataua plana, capítol 1. Arren. Tanqui eth libre, entre era decepcion e era emocion d’auer aqueth libre enes mies mans. Lo torni a méter dessús dera taula, damb era luta intèrna de deisha-lo, lleuar-me e marchar, o daurir-lo e començar a liéger sabent que non lo poirè abandonar.

En tant que me debatisqui damb era mia morau e mala consciéncia, eth gojat dera taula deth deuant se vire, alertat pera sua gojata, e recupère eth sòn tresaur en tot murmurar un excusez-moi. Pogui notar eth vermelh ardent enes gautes e ràpidament responi un ac senti.

Alavetz, sense reina ne libre, era scèna cambie de lòc e inevitablament me fixi en eri dus. Era hume damb gèst descuedat, mostrant ua clara autisuficiéncia. Ten era cigarreta damb era man quèrra, damb eth code clauat ena taula. Pòrte ua samarreta de lycra, de manja longa, beige damb puntets vèrd botelha. Eth pronunciat escòt ei magistraument dissimulat per ua samarreta de tirants blanca. Eth peu, nere carbon, lo pòrte recuelhut en ua coa nauta, perfècta. Non dideria qu’ei bèra mès tampòc ei lèja. Dilhèu a un nas massa petit entà er ample dera sua cara. A eth sonque pogui veir-li era esquia. Pòrte ua samarreta de coton d’aqueres que simulen èster dues samarretes, ua de manja cuerta ath dessús d’ua de manja longa, quan en realitat ei sonque ua. A eth peu ròi, ne long ne cuert, atau, modèrn rescatat des ans setanta.

Non pogui escotar era sua conversacion, mès pes gèsti e bohades d’era, deduisqui que se pelegen, o que enquia hè ues menutes ac an hèt. Era amòrte era cigarreta damb fòrça, estronhant eth moquet en cèndrer de veire. Eth a eth cap lheuat, campant pera hièstra tath desèrtic carrèr. Ara era le guarde fixa e intensament, damb uns uelhs de malestar contengut, que pòc a pòc van tornant-se mès doci enquia que murmure eth sòn nòm e eth dèishe de contemplar eth uet carrèr entà perder-se enes sòns uelhs de color mèu.

Passen ua estona atau; es uelhs d’era se dilaten, reludissen, enquia a jo m’incomòde era situacion de tant doça qu’ei. E sò a punt de tornar as mèns mots encreuadi, prumèr deth quate orizontau: era batalha que rebrembe ath waterpolo, quan liegi es pòts d’era, que se botjen lenta a lasciuament en tant qu’escopissen un fóllame d’aquerò mès imperatiu.

Waterloo, Waterloo!

NON ME DIGUES DOLORES,
CRIDÀ-ME LOLA

Se cride Lola. Ben non sai s’aqueth ei eth sòn nòm, poirie èster Pili, Vanessa o Sherezade. Mès m’agrade Lola.

No me llames Dolores, llámame Lola…

Lola tostemp pòrte un chàndal de plastic, aqueth teixit de nula transpiracion, de color ròsa fòrça ludent. Es pantalons an d’aqueres gòmes amples enes cauilhans, entà que queden ben ajustadi e que baish cap circomstáncia eth pantalon tòque es sabatilhes. Aguestes son platejades, tamben fòrça ludentes, coma acolchades. Vòlen èster d’ua coneishuda marca mès ja de luenh s’aprecie que se quede en intent. Era jiqueta deth conjunt esportiu, damb bèra franja blanca enes braci, tamben pòrte gòmes enes punhets e ua cremalhèra, qu’acostume a estar pujada enquia naut de tot. A viatges, Lola se met un justet gris qu’ei tan gran que hè qu’era sigue petita.

Meches vermelhoses se barregen damb un peu que ans abantes siguec oscur, nere azabache. Non n’a ne molt ne molt long e lo pòrte recuelhut damb ua pinça vermelha, molt vermelha, que desentòne totaument damb era vestimenta fucsia. Es aurelhes les pòrte adornades damb ues terribles arrecades d’òr d’aqueth que metec eth moro. De tant en tant, pòrte es pòts pintadi, un shinhau d’ombra de uelhs e ues traces de color enes pòmuls. Encara que non sai s’es pòts son moradi o era ombra son uelhères.

Lola arrís pòc. Tostemp que la veigui a era tristesa planejant peth sòn dessús, damb eth cap ajocat, fòrça concentrada ena sua faena. Non acostume a èster soleta; Jonathan o Thais (que ben poirien dider-se Kevin José e Maika) l’acompanhen, l’ajuden a recuélher e autaplan a viatges hèn collaboracions especiaus. Es hilhs, o dilhèu nebots, tampòc arrissen, tamben hèn uelhères.

Dolores, era deth chàndal ròsa. Lola, era deth piano. Perqué aquerò ei çò que hè era. Tocar eth piano en un correder, ei ua des mil musiques deth Metro. Non ei coma eth nere simpàtic que cante eth Sitting on the Dock of the Bay, ne coma er argentin que tòque era guitarra, ne coma eth ruman Dientes de Oro que botje er acordion. Eri un dia n’apreneren, quauquarrés les ensenhèc, en un aute lòc, en ua auta vida, qui sap. Mès era, Lola, prauba Lola... Se sè dauant deth teclat en ua cagira massa baisheta, dèishe una man ena hauda e er auta la pòse sus es blanques tècles. E coma se siguesse un mainatge descobrint per prumèr còp un piano, Lola enfonse es tècles, ua a ua, damb eth escarrapadena, a viatges damb eth còr, acompanhant ua coneishuda melodia que escopís eth teclat. Jonathan o Thais o Kevin o Maika ja an alugat eth amplificador, entà que s’entenen ben es crits dera sua mair, o era sua tieta; e a viatges, amaguen es plors damb una pandereta.

Passen atau era tarde, nòta darrèr de nòta, sense nòm entà Lola, totes son blanques, totes son neres. E era petita cistalha qu’arremasse es pòques monedes ei susceptible d’èster caushigada pes usatgèrs deth correder Provença – Diagonal que passam indiferents dauant eth guardar suplicant de Lola.

SADE

Ploiguie tant que per un moment tremolèc per qu’eth cèu se trenquèsse ath sòn dessús. Es uelhs, era boca, es mans, se li omplirien d’aigua, s’estofarie. Dèbil, ja non se tierie de pè, queirie enquia èster caushigada en solèr. E, alavetz, moririe. Aucida per qui li treiguie era set.

Pensaue ena ironia dera mòrt que li demoraue, quan ua man l’arringuèc e la metec a refugi. Se deishèc portar per aqueth surprenent gèst, encara que aquerò non hèsse ua auta causa que ajornar era cita damb era dera dalha.

Se revire ara, damb eth sòn nau nòm –Sade- que li ei evocador, embarrada en un pòt de veire vèrd a jòc damb es sues huelhes. Demore ara era sua auta mòrt, mens irònica, mens doça, mès lenta, ath dessús d’una taula d’una desconeishuda que non dèishe de picar letres en un teclat e que sonque se lhèue entà cochà-se en solèr e estirar era esquia.

Sade tamben vò tornar ath solèr, ara tèrra. E que la estofen totes es plojes que queden per quèir.

CERQUI UA CASA DERA ÒSCA

Passèc ua tarde de març. E ploiguie.

Vagauem sense direccion enquia qu’arribèrem ath carrèr de Joaquim Costa, eth madeish carrèr on ans e ans abantes viuec ua Dolenta Dolentíssima dera Istòria que se dedicaue en còs e ànima a segrestar mainatges a qui les talhaue eth peu e les aucie de hame entà acabar hènt pocions magiques guaridores damb es petits cadàvers. Mès aquerò siguec è fòrça temps. Ara, en aqueth carrèr, ath delà de badulakes e locutòris, i a eth bar des sofàs. Òc: tot son divans on sèir. E demanar un tè, o ua cocacola, o ua cerveza. O arren. Çò que non pòs hèr ei humar pòrros perqué atau ac diden es pannèus penjadi en cadua des granes hièstres que dan ath famós carrèr.

Entram. Decidides peth correder que se daurís ara quèrra entà escuélher eth melhor de toti aqueri petiti palaus deth descans. Eth locau ei més gran d’aquerò que semble des de dehòra. De hèt, en passar peth deuant da era impression que d’aquera pòrta damb ua clau grana grabada vaje a gésser era vielha assassina.

Mos quedam ena segona taula dera dreta, dues butaques e un sofà tà tres. Mos desplomam sus es mòbles tapisats, coma se mos auessen dat ua palissa. Antoine arribe un shinhau mès tard que nosates e mos ensenhe un papèr arrint-se.

Mieja plana. Quaquarrés cerque ua casa dera òsca. E te da eth sòn numerò repetidi viatges. Estonades, acompanham a Antoine en er arrir. Non auem ua casa dera òsca entà aufrir-li mès mos dan ganes de trucar-lo e tot. Encara sorprenuts, investigam eth tròs de papèr. Era letra ei coma de mainatge petit, mès tot e aquerò semble seriós. Deu èster quaquarrés fòrça originau, especulam. Se pòden veir es linhes dera quadricula d’aquera huelha de libreta arringada. Ei graciós. E curiós. Mès... per qué met eth numerò tanti viatges e non son talhadi entà que ac pogues arringar entà trucar-lo mès tard? Non, non a aqueri volantets tan típics des anoncis de “Se ofrece chica”. Donques aufris-te, hemna, per aufrir que non sigue. Açò non venguie ath cas. I a mès papèrs aquiu, mos ditz Antoine. Me lhèui a cercar-ne un aute. N’i a un pialèr, ath costat des flyers dera Paloma e er Otto Zutz. Tot son fotocòpies, sense volantets retalhadi. Dilhèu s’ha enganhat. Dilhèu. E se le trucam? Que non, que non, praube gojat. Sense rason, auem decidit qu’er autor d’aquerò ei un gojat. Aquerò que mos quede de tarde de març de ploja la passam lèu ena madeisha postura, prenent tè, parlant de musica, des classes, der esquí, de cine, de Friends, en tant que sonaue era banda sonora d’Amélie. A estones inspeccionauem eth retalh de papèr e mo’n arriem. Siguec ua bona vrespada.

Quan gesserem, tamben ploiguie. Banhant-mos es pès, cadun tornèc tà casa sua. E jo penjè ena mia pòrta er anonci dera casa dera òsca. Quedaue ben. E se truqui?

E aquiu quedèc, decorant era pòrta, intrigada per s’aurie trapat era casa dera sua vida.

Passèren es dies. Uns quanti. Setmanes.

Ua net d’abriu, dilhèu ère mai dejà, anèrem tà Razzmatazz. Ua net quinsevolh. Probablament èrem coa. Ensenhèrem eth DNI, era bossa. Paguèrem es dotze euros.

Alavetz... tornèc a passar

Creigui que Antoine, siguec eth prumèr. Se parèc en sec. Guardaue fixament era paret. Charlòta l’imitèc. E jo non podia èster mens. Maishères desencaishades prumèr, un sonor esclat d’arrir dempús. Era cara qu’hègem es tres, damb eth dit apuntant era pared, aurie d’èster immortalisada. Non ac podíem creir. Ena paret penjaue un pòster gegant, blanc, damb letres majúscules en nere enes que se liegie

He encontrado una casa de la hostia

Ère un anonci de Loreak Mendian. Auien ua botiga naua en Barcelona.

E nosati cara de pègui.

SARA

Sara a quinze ans e non ei d’arrés.

Per qué jo non è ua familha?, mos pregunte innocent. Sara, i a preguntes que nosati non sabem respóner, o non podem, non podem dider-te que qui aurie d’èster era tua familha non ac vò èster, non t’estime, que non t’an estimat jamès. Mès, tot açò, supòsi que ja ac sabes e només hès a veir que non te n’encuedes. E tu mos preguntes que qué as hèt entà no auer famila, perqué ès d’arrés, qué t’ha portat a reconéixer as tòns quinze ans que ès hilha dera Generalitat. E nosati non ac sabem Sara, non podem explicar perqué s’a concentrat tota era desventura ena tua petita vida. Non ei colpa tua, crei-me, non plores, tu non as auut arren a veir, non ès cap error, non n’as era colpa. M’agradarie poder-te dir que ère escrit, en bèth lòc, qu’auie de passar, mès ei massa dur, non podem admeter que aguestes causes passen sense mès. Non ei just, ac sai Sara, e poderia deishar-me anar dident que i a tantes autes causes que non son justes en aguesta vida que acabaria higent a una generalisacion mès eth tòn cas, e non ac voi Sara, perquè non ei un cas mès. Non n’ei.

Perqué ua persona pòt non conéisher ara sua mair, e que la eduque, o mal-eduque, eth sòn pair. Una mainada coma tu pòt patir ua malautia psiquiàtrica, òc. Tamben i a mainades que an de hèr un esfòrç mès gran ara ora d’estudiar. Ei completament probable qu’ua mainada de quinze ans patisque un problema damb eth minjar, que li diguen gròssa e la insulten. Perqué es mainatges son dolenti. Tampòc serie un únic cas eth qu’ua gojata pèrd ath sòn pair en un accident de coche. E non me serie estranh que dempús d’açò i age bèra discussion damb era familha. Aquerò que non ei normal, ne just, ne arren, ei que tot açò li passe a ua soleta persona.

Sara, deman comences un nau camin, ua naua vida. Sai que aguesta net lèu non dormiràs des nèrvis, ès neguitosa perqué non sabes coma serà era tua naua casa. Te cuedaran ben, n’estò segura. Auràs amigues que te cuedaran, t’haran companhia e descorbiratz causes amassa. Tamben i aurà gojats as que poiràs guardar sense que arrés te repotègue per açò. E poiràs enamorar-te de toti eri, toti seran es tòns nòvios. Apreneràs mil causes, haràs aguest gran esfòrç, ac sai Sara, perqué vòs hèr-lo, vòs gésser d’aguest horat nere que t’an dat per vida. Perqué as quinze ans, non ès d’arrés e a viatges ves causes estranhes ath tòn torn, mès ja t’as encuedat que açò non ère vida ne ère arren. Ara comence eth tòn aprenentatge Sara, ara comence tot. S’an acabat es injustícies e es males notícies. Non serà fàcil, mès lutaràs perqué ès valenta e as pro forces entà guanhar era batalha. E dilhèu jamès pòs arribar a èster deth tot independent, mès non per açò se t’a de mautractar. Quan vengues tara Val, vieràs tà casa, e dinaram toti amassa, coma auem hèt toti aguesti darrèrs dimenges, e arriram de tot e d’arren, e anaram a passejar, e anaram tath cine o a crompar ròba. Perqué nosati èm era familha mès familha qu’as auut jamès.

Sara, mos escriueràs?

L’AUBERGE ESPAGNOLE

ES ARRATS GRÒSSI

Es arrats son gròssi. Son gròssi perqué eth sòn gen ob (d’obesitat) ei defectuós e era leptina que produisen ei mès faussa qu’un duro de quate pessetes e non vau tad arren.

Era leptina les ditz quan an de minjar o deishar de hèc. Mès coma era leptina non s’entère, es arrats decidissen que tostemp an hame e se passen eth dia minjant. Coma minjen coma se non auessen minjat ena sua vida, son gròssi. Coma son gròssi, es adipòcits, era casa des grèishi, son ath complèt e se hipertrofien. Açò è que dèishen anar un factor de necròsi que se dedique a espatlar es receptors dera insulina. E praubi arrats, ath delà de gròssi, diabètics perqué non reben era senhau dera insulina e non pòden usar era glucosa, atau que tot eth dia estan damb allucinacions pera hiperglucèmia e hiperinsulinèmia. Coma un chollo mès ath revès.

E en aquerò qu’arriben quate aucits que non an arren mès a hèr e les calen en vena as arratets ues dòsi d’adenovirus recombinants qu’exprèssen era leptina corrècta. Ei a díder, meten en un paquet un present fòrça polit, fòrça car e fòrça gran, e via missatgeria exprés (en vespino, aquerò òc) ac envien ara sang der obès rossegador. Aquiu, eth paquet se daurís, tatatachán, e ges era leptina a passejar-se e controtlar er hame des arrats.

E es arrats, oh là là, dèishen de minjar. Ei vertat, c’est vrai. E s’aprimen enquia un pes normau, qué nivel maribel. Atau madeish era glucosa e era insulina reduisen era sua preséncia ena sang e sèrum.

Mès qui les a vist e qui les ve. As pòques setmanes, es soldadets qu’an era simple mission de disparar contra toti es presents qu’es scientífics li an hèt ar arrat acaben era sua faena e ja non i a aniversaris que celebrar. E era leptina se suicide. Atau que es arrats sense era cap de minjador tornen ath sòn desequilibri alimentàri e tornar a engreishar-se e ara diabetes. Praubets.

E ei que aquerò que es scientífics non sabien ei que non auien d’hèr a servir ua vielha vespino. As Caps deth Sistema Immune non les agraden es causes vielhes. Auien d’hèr a servir avions e enviar es presents en bussiness class, damb hostesses de prumèra e sètis reclinables. Mès creigui qu’aqueth avion arribe damb retard.

[Basat en article scientífic “Correction of obesity and diabetes in genetically obese mice by leptin gene therapy”]

TIRAMISÚ

"Non èra jo un gran amant deth tiramisú, per non trèir ara lum era mia bendita ignorància e admeter que desconeishia per complèt qué ère. Non n’auia sentut a parlar jamès, mès tampòc ei d’estranhar se condam qu’eth mèn aliment bàsic pendent tota era mia vida an segut es truhes. Mama ère una expèrta en truhes. Era ère era autora de libres de codina tan famosi coma Es mil e ua truhes, Senhora Patata o Patata e Jo. En casa non coneisherem ua auta causa. Mama tostemp credec qu’atau, damb quantitats ingents de fècula flotant enes nòsti diminuti estomacs, mos sentiriem irlandesi de vertat per tot aquerò der hame que volec acabar damb es pairs-sénhers des pairs-sénhers des nòsti pairs-sénhers. Era Gran Mandòrra les sauvèc ad a eri mès a jo me privèc de conéisher delícies dera codina coma aqueth tiramisú que se presentaue desafiant dauant es mèns innocents uelhs blus.

Ua primauera, er atzar me portèc tara Itàlia des mes sònis. Ère eth prumèr viatge que gessia dera Tèrra Verda e non sabia ben bé que hèja aquieu mès auia clar que non podia desaprofitar era oportunitat. Dilhèu non poderia torna-i jampes. Experiéncia Padraic, experiéncia, me didia a jo madeish, vieueràs e auràs materiau entà escríeuer articles des causes que jamès te passèren.

En arribar ena ciutat barè desorientat, trapant a fautar era petita Baile Átha Cliath. Acabè en un petit mès acuelhedor restaurant d’un carrèr perdut d’aquera ciutat sense nòm. Èra eth prumèr client deth dia, e Mauro, donques atau se dèc a conéisher eth maître, se desviuec en atencions, dilhèu per cortesia, dilhèu per avorriment. Hèc un comentari sus era flaira des peu-ròis que non comprení e aquerò me tornèc desconfiat, tot e que seiguí e demorè. Mauro me portèc era carta, e non comprení un mot. Atau l’ac hí saber. Arric e m’intentèc explicar, en un dubtós anglès cada plat. Ara fin, me decidí per quaquarren de curiós nòm: gnocchi. “Causes de truha” auie esclarit Mauro, suficient coma tà que jo me sentissa un shinhau coma en casa. As dètz menutes me portèc ua generosa raccion de gnocchis. Non auien gust a truha, èren coma escarabats, mès èren boni. Mauro me guardèc, atent ara mia reaccion, coma qui campe es chimpanzès en zoo. Arridolè. A Mama li agradarie saber que aurie podut escríeuer Es mil e dues truhes. En acabar, èra plen, mès Mauero insistic pesadament qu’auia de tastar eth sòn tiramisú. Truha?, preguntè. Eth secodic eth cap e se metec ena codina. Ath pòc, portèc ua grana plata damb ua porcion de quaquarren que desprenie esponjositat. Ataquè, damb fòrça compde, aquera petita esponja cubèrta de povàs marron. Entení un relaxant pchps pchsps quan era culhèra s’enfonsèc en pastel. Arringuè un pedaç, lo campè, lo disfrutè damb es uelhs. Me tremolaue era man. Mauro me contemplaue des d’una distáncia prudenta, diria que l’excitaue aqueth experiment sociològic qu’acabaue d’inventar. Daurí era boca, metí era culhèra. Eth tiramisú, disculpa, eth Tiramisú se deshèc ena mia lengua, se delic damb era mia saliua, desvelhèc es mèns sentits. Barrè es uelhs. Era pèth de garia. Notè un horat en estomac, ues gatalheues hormiguejants arribèren a totes es terminacions nervioses deth mèn blanc còs. Es carilhons se meteren vermelhi, engolint momentaneament es pigues que m’a dat era raça. Acabè ara velocitat dera lum çò que quedaue de Tiramisú e li demanè ath sobreexcitat Mauro ua auta raccion. Oh, Padraic, coma as viuut tant temps sense açò! Coma vas a víeuer ara? En aqueth moment sentí qu’eth Tiramisú ère eth plat de la mia vitta, qu’es truhes estauen molto benne, mès aquerò ère speciale, ère diferent. Ère mèn. E, damb lèrmes de complèta e lhòca felicitat, signè un pacte etèrn d’amor e fidelitat ath Mascarpone."

Padraic O’Byrne
“Píndoles dera mia felicitat”

THOMAS

Se didie Thomas. Non rebrembi era sua cara, ne es sòns uelhs o era ròba que portaue.

Mès òc que rebrembi eth dia que passèc fugaç pera mia vida, regalant-me, dilhèu sense vole’c, ua istòria entà condar. Non ère un dia quinsevolh e qui sap se siguèc aquerò çò qu’hèc dera nòsta trobada un hèt especiau. Tot e que, especiau, aqueth dia podie èster eth miolar d’un gat, eth vòl des mosques dera fruta o un debat sus hormigues vermelhes. Pr’amor qu’ère er onze de març de 2004 e quinsevolh causa que permitisse aluenhar, per un moment, era ment, es uelhs, eth còr, des imatges dera television, ère benvenguda ath madeish viatge que guanhaue ua naua dimension; çò quotidian se convertie en excepcionau, coma s’ac experimentèssem per prumèr viatge.

Èren es ueit dera tarde quan me immergí en Sants Estació. E aquieu baish, ena ciutat parellèla que construís eth mètro, non i auie arrés. Es correders, abituadi ath pas de maletins e maletes, testimònis de tantes vides, anades e vengudes, semblauen espantadi, coma mainatges perdudi de uelhs banhadi. Semblauen mimetisar damb aqueth sentiment qu’hège qu’es pògui qu’agarrauem eth suburban mos botjèssem a una velocitat fòrça per dejós dera normal entad aqueres ores e aqueth lòc.

Arribèc eth mètro, convertit en desèrt incòmode. Non èrem mès de dètz. Me setiè en prumèr lòc que vedí, ath costat dera hièstra. Alavetz m’encuedè qu’èrem toti concentradi ena madeisha zòna deth vagon. Dilhèu siguèc causa der atzar, encara que m’agradèc pensar en un acte de solidaritat, que mos auiem setiat toti amassa cercant en aqueth convoi un contacte mès uman deth que mos aufrís eth ritme dera ciutat.

Jo anaua escotant musica a un volumen que me deishaue non pensar en arren. Ath mèn costat, un gojat liegie era revista Cáñamo, e a jutjar pes fòtos non i auie lòc ath dubte e ère òbvia era tematica dera publicacion. Comencè a imitar-le, quauquarren qu’auem hèt toti bèth viatge ena nòsta vida d’usatgèrs de transpòrt public, e me metí a campar es fòtos sense cap vergonha. Eth vèrd des huelhes de marihuana se vedie reludent, lèu faus, coma pintat damb eth Paint, e uns misharnons, sense èster jo ua entesa ena matèria, d’ua beresa immensa. Eth gojat m’enganchèc. Arridolèc, apuntèc damb eth dit un d’aqueri descomunals misharnons e hec eth gèst de lecar-se es dits. Li tornè er arrir e contunhè pensant en arren, distreiguent-me damb es sues plantes. Tornèc a veder-me damb es uelhs ena sua revista. Un aute viatge, arric. Jo seguia damb era mia musica e le vedí trèir un papèr, mieja huelha, e un bolígraf. Escriuec. Me toquèc eth braç e m’ac ensenhèc. Liegí:

Hola, me llamo Thomas. Estoy estudiando unas plantas nuevas. Si te apetece probarlas, llámame [e un numerò que començaue per 93]

Me’n arrí, e refusè era invitacion damb eth cap e un arrir sincèr. Eth non se dèc per vençut e me tornèc eth papèr, on auie hijut: Sí – No.

Damb er arrir metut, diguí non damb es pòts, es uelhs, eth cap. Me metec eth bolígraf entre es dits obligant-me a mercar ua responsa. Un viatge mès, arrí, e diboishè una tremolosa creu ath cant deth non.

Es pòqui deth nòste torn auien observat era scèna damb curiositat e atencion e era me campauen, arridolents, non sense cèrta complicitat. Me lheuè, tímida, saludè damb eth cap e baishè deth vagon. M’aluenhè pera estacion de Passeig de Gràcia, eri desapareisheren via ensús. Per un moment, sentí que mos auiem permetut er arrir, qu’auiem trapat aqueth costat uman, qu’auiem descubèrt er encant des petites causes que cada dia mos pasen desapercebudes.

2 X 1

I auie ua gojata, nomentem-la Z, qu’ua tarde de mai anèc tath supermercat. Non ère un mercat quinsevolh, non. Tath Lidl, tèrres on regne era lèi deth mès fòrt, o eth mès dur; dominis des naui venguts, des que compden es cèntims, des que baishen en pantoufles a cercar pasta de dents e pomes, des caishères de sous mínims.

Z dèishe aparcat eth sòn carro dera crompa, adquirit enes xinos dera cantoada (un aute territòri damb leis pròpies), en eth lòc que li pertòque damb era sua monedeta de miei euro. Damb ua moneda d’un euro, eth carro metallic qu’a de recuélher es crompes de Z, comence a córrer pes correders, coma se d’un rallie se tractèse. Açò ei pràctica e rapidesa ena crompra e çò aute son pegueries. En arribar ena meta, Z s’encuede que non a era clau deth parcatge deth sòn carro xino. En tot, C se discutís damb era caishèra CH (iniciaus ar atzar), mès Z ei tan preocupada recercant enes pòches que non artenh a compréner qué passe. H se quèishe e ditz qu’a crompat es sabatilhes tàs dètz-e-ueit e ua menuta. CH li pregunte ath caishèr J s’ei vertat. J no s’entère d’arren e ditz uhuh, que pòt èster tant òc òc, coma non non, coma que te donguen. Z, ara sua, ve qu’era clau ei metuda ena clauadura. Perfècte. Ara ja pòt centrar-se en er interesantíssim ahèr de C e CH.

Ben, interessant se met quan arribe E, era encargada (avisada per CH). Z va metent es causes en sòn carro e trè era antena parabollica entà no pèrder detalh. Era istòria ei coma seguís: tàs 18:01, C, ua senhora de chàndal e meches, a anat tath Lidl e a pagat reliogosament ues sabatilhes d’espòrt vermelhes. Tot seguit, a marchat tà casa sua, tralará, e ara sua hilha, didem-la B, non li an agradat bric era imitacion Converse que era sua mamita damb tanta illusion li regalaue. B s’a agarrat ua rabieta de tres parelhs (de sabates) e mamita C, qu’ei fòrça bona mair, a tornat tath lòc deth crim entà tornar es vermelhes e cambiar-les per ues de flors, mès ath gust folclòric de B. Çò que non sabie mamita C ei qu’auie d’anar directament ara caishèra CH entà hèr er escambi. Atau que, sonque entrar, C a hèt cap entath lòc deth caucèr e a escuelhut es naues sabatilhes tara sua nena. E arribe ena caishèra CH e aguesta li ditz que de qué va, que non pòt assegurar que aqueres siguen es der escambi. Era encargada E l’ac explique, de males manères pr’amor qu’ei d’aqueres as qu’era vida l’a castigat fòrça, mès l’ac explique. E Z alavetz compren era istòria perqué enquia aqueth moment anaue perduda. E ditz que no sap se C a deishat es sabatilhes vermelhes en casa, a tornat tath super, a agarrat ues vermelhes e ues de flors e a volut hèr er escambi, de manèra que se quedarie damb es vermelhes (es de casa) e es de flors. Aquieu qu’ac as! Matricula d’onor en cambiament. Açò òc qu’ei un dus per un en tota règla. Ben, en tota règla non, perqué E manten que C ei ua panaira e li lieg, mès lèu, li cride es nòrmes deth supermercat (ven, ven, que te voy a leer unas normas y vas a ver, a ver quién tiene razón ahora, ¡no se puede entrar con cosas de otros establecimientos!). C s’escandalitze (¡pero si es de este mismo establecimiento!) e E encara s’enforís mès (¡pues peor todavía!). En aguestes, era caishèra CH murmure ua estona e conde as presents que passèc nonsabiqué era setmana passada e qu’era gent ei tan caradura qu’ac cau veir tà creir. E e C seguissen batalhant, enquia que C, enquia eth barret deth mau tracte vulgar dera encargada, li tire es sabatilhes e ges triunfaument deth super, jos era estupefacta guardada de toti es qu’an presenciat eth drama e tragèdia.

Ara gessuda, C se trape damb era sua amiga A, e Z va ath sòn darrèr, escotant – voyeurismes de ciutat- era narracion des hèts de C. E sentencie:

Yo a este sitio no vuelvo nunca más.

Donques jo òc, prenda, qu’era mousse de chicolate l’an a 19 cèntims.

SANT JORDI

Dauriràn eth libre pera prumèra plana, senteran eth crec-crec deth nau vengut, flairaran eth papèr fresc. Leù les darà pena tocar-lo. Pot èster qu’atau sigue, que sigue ua pena tan prigonda que les obligue a deishar-lo ena estatgèra, on sauvarà povàs e ans. Se era sòn, era parelha, es mainatges o era adormidera, non les ac impedís, liegeran eth comçament de totes aqueres istòries, se perderàn entre aqueri laberints de paraules ben escuralhades.

Se perderàn. Eri. Es paraules. Es libres.

Eri, eri dormiràn tranquilli, auran sòns doci. Aué an complit, an hèt era bona òbra, ua limpiesa de consciéncia, an fingit un desmesurat interès culturau. Deman creiràn èster melhors persones, mès savis, mès experimentats. Mès deman seràn es madeishi ipocrites consumistes d’aué, d’ager e de delàger; es madeishi, aqueri que creen que er Interviú ei poesia, er Hola teatre e Eth Còdi Da Vinci ua gran òbra mèstra. E londeman ne arrebrembaràn qué ei aqueth inusuau e coriós objècte que descanse ath cant deth despertador e era caisheta de Prozac. Dideràn adiu, sense cap nostalgia, enquia er an que ven, quan repetiràn eth rituau dera bona consciéncia. Ath long des setmanes camparan eth libre e entà sentir-se melhor allegaràn manca de temps o que es mainatges dan fòrça faena. En realitat, ena trista realitat, les impòrte ben pòc aquerò que les vòlen condar es que reaument as causes que condar e saben coma hèc.

Aguesta net liegeràn un libre, deman poiran aucir ara sua hemna. Perqué per toti ei sabut qu’un assasin liegut ei mens dolent qu’un assassin sense mès.

Sant Jordi ei çò qu’ei, e pòt agradà-mos mès o mens, mès non auriem de desbrembar que non sonque i a libres eth 23 d’abriu; cada dia i a milions de libres aquieu dehòra demorant. Es libres, era cultura, non son flor d’un dia ne fruta d’un solet arbre.

ETH PAIRIN

Aguest ostieu anarè tà Santander. Jo ja i è estat d’auti viatges…

Me lheurè lèu e era Tieta Gloria ja aurà es torrades acabades de hèr entà jo. Les prenerè damb mermelada d’abricòt o d’haraga. Esdejoarè ena taula dera abitacion dera plancha, campant pera petita hièstra era casa vaishèt, era piscina deth Maria Isabel e eth blanc lord deth Chiqui. Pot èster que sigue un dia embromat mès non me queisharè. Se non pogui baishar ara plaja, tu e jo mo’n anaram a hèr eth circuit d’exercicis que tant m’agrade, uns abdominaus per aci, ues flexions per delà. E ath finau, coma prèmi, les tiraram tròssi de pan sec as lits. Dilhèu quan tornem tà casa, ja non i age bromes, alavetz baisharam ara plaja. Sonque mos calerà creuar eth pas de zebra e hop! plaçar era tovalhòla. Tu te meteràs era tua gòrra e haràs ua montanha de sable que te hèsque de coishinèra. Jo te copiarè, fascinada damb era geniau idea. Liegeram ua estona, enquia qu’anem a passejar peth cant deth mar. Prumèra plaja deth Sardinero, segona plaja, era Concha, eth Camello, e miei torn. Passaràn era parelha de robusti venedors de plaja, arrossegant es pès peth sable daurat e fin, cridant Hay quiiicos, paaanchitos, pataaatas friitas, cacaaahuettes. Me cromparàs una bossa de truhes fregides e la devoraram amassa. Tara ora de dinar, tieta meterà un drap blanc ena hièstra de casa, e deprèssa, recuelheram es nòstes causes e abantes de creuar eth pas de zebra hop!, mos treiram eth sable des pès. Tu insistiràs en que non me quede ne un solet gran.

Minjaram un deliciós gazpacho o quaquarren de peishet. Entre eth tarrabastèri que organisam toti es qu’èm, jo trincarè un pichèr. M’enviaratz castigada ara codina a dinar e ans mès tard me daratz es gràcies per auer-lo trincat: reconeishetz que non vos agradaue bric.

En auent dinat, toti haratz ua meddiada e jo eth mèn libre de Vacaciones Santillana. A mesura que vos desvelhats, artenhi a convencer-vos entà que joguetz damb jo ath Memory de Snoopy. Sò vertaderament bona e vos guanhi totes es partides. Jamès reconeisheratz qu’ac hègetz entà hèr-me feliç. M’entrarà gana e prenerè lèit damb colacao e mantecados de Portillo, es dera caisha vèrda, es que tostemp me regales. Mmmm! Me minjarè prumèr eth sucre, dempús era pasta. Me dideràs que non en minja guaires, o non prenerè gelat mès tard.

A mieja tarde, me meterè un vestit de flors e me pientarè ben. Mo’n anaram a passejar, agarradi dera man, jo hènt equilibris pes vòres des jardins de Piquío. Anaram enquia era Magdalena e mo’n arriram damb es pingüins. En tornar, me crompraràs un gelat gegant de chicolate e jo te prometerè non tacar-me eth vestit.

Ua auta tarde anaram tà Cabárceno, tà Santillana del Mar a vrespalhar chicolate damb churros, a dar un passeig en es Pedreñeras o pujaram caminant enquiath faro. Se encara è bon, baisharam a jogar un shinhau a petanca o a que es gojats m’entèrren en sable e m’hèsquen figures de sirenes o hemnes embarassades.

Soparè pensant en pòstre. Pensant en aqueth hormatge de cropsa vèrda qu’adòri e que m’hè era boca aigua sonque d’imaginar era sua flaira. Lo talharàs damb amor e a camara lenta, conscient deth plaser que mos sopause, e repartiràs era nòsta raccion. E jo tostemp te’n demanarè ua auta. Otra más, tío, por favor. E me daràs un pedaç d’hormatge en un talhuc de pan. Era gana se trè damb pan, dirà papa. E mama m’obligarà de minjar quaquarren de fruta, prues claudies segur. En prenerè dues o tres e te tornarè a demanar un tros d’hormatge. Deth melhor hormatge deth mond. En acabar, mos setiaram en sofa e guardaram era intermitent lum deth faro. Me condaràs bèra maravilhosa istòria de quan papa ère petit, de quan es tòns hilhs èren petiti, de quan jo èra mès petita.

Te darè un punet enòrme e me meterè en lhet, cansada, demorant londeman. Un deman en eth qu’aram tot aquerò que non auem hèt aué.

Aguest ostieu anarè tà Santander. Jo ja i è estat d’auti viatges mès ja non sò era mainada de cinc, sies, sèt, ueit, nau, dètz ans que passejaue damb tu dera man, era que non se separaue ne un segon de tu. Non, è vint-e-un ans acabadi de hèr e un horat hons ath mèn laguens perqué aguest ostieu non vieràs damb jo tara plaja ne me convidaràs a ues rabas de calamar en bar dera cantoada. Suspècti qu’er ostieu que ven tampòc vieràs, ne er aute, ne cap. Me seirè en sofà de casa tua, e a trauès d’aquera fantastica vidriera que tu diboishès camparè eth Sardinero, eth mar, e mès enlà; rebrembarè toti es ostieus damb tu e es mil e ua causes qu’aprení ath tòn costat. Papa ditz qu’era gent sonque morís quan deisham de parlar d’eri. Jo viuerè coma se jamès auesses marchat, coma se jamès t’auessen hèt dehòra d’aguest mond.

Perquè aqueth maudit hilh de puta t’a hèt dehòra deth nòste mond. E mos a deishat orfes. Mès, tostemp, tostemp seràs eth mèn pairin. El Padrino.

Te traparè fòrça a fautar. E creigui que non vau a èster era unica.

IMPOSSIBLE ISTÒRIA D’UN EXAMEN IMPOSSIBLE

Eth revelh sòne tàs sies. Eth mèn còs ei mès responsable que servidora e se lhèue, praube inconscient, sense auer avisat ath cap. Prohondament dormida me meti ena docha. Pòt èster que i passa trenta segons, dilhèu mieja ora. En gésser, m’estrabunqui e vau a parar en solèr. Maudit moment en que me desvelhi. M’è mau eth jolh. Non ei arren, me digui. Mau que ben me lhèui e vau tara abitacion a vestir-me. Pogui véncer era temtacion de meter-me un aute viatge en lhet e me vestisqui. Me meti era samarreta deth revès. La viri e me la torni a méter. Me cau tornar a cambiar de ròba perqué è conjuntat mau es colors e sembli un espantaudèths.

Coisha, vau tara codina e me premanisqui er esdejoar. Meti sau en cafè, cremi es torrades e tiri eth chuc d’iranja peth banc dera codina. Torni a començar e m’encuedi que, en realitat, ei massa lèu coma tà que jo minja. Ac dèishi tot. Me seigui ena taula e trèigui es apunts. Non pogui liéger arren, eth jolh me da punchades. Lanci es apunts ena lordèra. Ja non me servissen entad arren. Engüejada, preni era decision d’anar entara universitat e demorar-me aquiu. Gessi de casa e expecionaument baishi en ascensor. Piqui era planta baisha. Li torni a dar. Comence a baishar mès s’arture entre eth prumèr e er entresòl. Ben. Barri es uelhs e torni a daurir-les. Contunhi en madeish lòc, embarrada, sense botjar-me. Me peishigui. Mèrda, m’hèsqui mau, ei reau. Piqui en toti es botons e cap respon. Arrisqui entà non plorar. Ua menuta que se convertís en eternitat. E er ascensor torne a foncionar. Mès m’envie tar àtic. Prudenta, gessi e baishi damb er aute ascensor. Descuedant-me deth mau de jolh puji corrents enquiath mètro.

Terror. M’è deishat era tarjeta de transpòrt. Crompi ua T-10. Non campes eth relòtge, non lo campes. Pèrdi eth mètro, eth següent ei en cinc menutes. Coma per miracle, non è cap problèma damb eth mètro, e en cinc menutes sò en Diagonal. Damb era lengua dehòra, arribi en Provença. Baishi es escales de tres en tres, sò a punt de quèir un aute viatge mès era man de Diu me sauve e evite que acaba estampada contra eth mur. Just a temps. Arribe er S2 Sabadell. Puji e me dèishi quèir. Me quedi dormida. E sòni. E me dormisqui fòrça e me desvelhi en Sant Quirze. Torni endarrèr, arribi en Autònoma. Vau corrent tara facultat. Ena Plaça Cívica pèrdi ua sabata e per enèssim viatge en dia d’aué sò a punt de veir eth solèr de ben apròp. Torni a arrir entà non plorar. Arribi ena facultat de biosciéncies mès non sai en quina classe ei er examen, atau que me cau anar tara auta punta der edifici a campa’c. C1-013. Imparelhs. Ara quèrra. Sò ena dreta. Creui e trapi era scèna deth crim.

Eth professor ei repartint er examen. Entri vermelha ena classe e me seigui, tirant era bossa en solèr. Èm sonque sèt hènt aguesta pròva. È desbrembat tot aquerò que sabia. Comenci a escríuer e senti era necessitat vitau d’anar tath banh. Gessi corrents. Vau ath banh. Es deth costat dera classe son barradi. Me cau anar mès enlà. E jo coisha. Torni e responi era pregunta dus sus hormones vegetaus. È calor. E me cau tornar tath banh. Cistitis! Ara! Sò a punt de plorar. Torni a gésser corrent, perqué me pishi de vertat e enes escales torni a pèrder ua sabata. Reòsca. Hèsqui çò qu’ei pròpi en banh e aquerò ei arren pr’amor que sonque è molèsties pera cistitis. Deshèsqui eth camin enquia classe e me planti, jamès melhor dit, deuant der examen, mòrta e sense saber qué mès inventar-me. Abantes d’acabar, me cau anar dus viatges mès tath servici. Eth professor hè un intent de registre des mies pòches per se pòrti apunts e vau tath banh a consultar-les. Li digui que me les è minjat eth darrèr viatge que i è anat.

Torni tà Barcelona damb eth Ferrocarril. E non me passe arren.

MOCHETS, GAULTIER D’IMITACION E AUTES REALITATS

Er aute dia anè a dinar en extrarradi, un agradable petit comité familhar de mare, pare, mair e pair, e creigui que acabè de compréner eth concèpte d’adolescéncia difícil. E non enganharè: m’espantè.

Coma sò ua bona ciutadana, paguè religiosament er euro damb cinquanta que costaue eth bitlhet de trèn qu’auide de portar-me de tornada ara civilisacion. Entad aquerò usè ua moneda de dus euros, e semble èster qu’eth cling-cling des cinquanta cèntims en quèir coma cambi desvelhèc era alèra de tota ua preocesson d’hormones caminantes, claraments diferenciables en gojats-chungos e gojates-chungues, que desateneren momentaneament es sues salutacions, a base de còps absurdi eri e punets sonors eres, entà clauar es sòns uelhs en er inusuau gèst que se m’acudic hèr un viatge auia en mèn poder aqueth simple títol de transport. Lo introdusí normaument, direccion des flèches, ena machina des pòrtes infernaus e passè en quant aguestes m’ac permitiren, non sense er etèrn temor que se tanquen de patac contra jo. Alavetz m’encuedè de toti aqueri uelhs posadi en jo e, abantes qu’eri notèssen es mèns enes sòns e tornèssen as sues punades e patacades, se podec enténer ua rialheta generalitzada que siguèc automàticament tradusida peth mèn sistema auditiu en un qué-pringada-eres-colega.

Damb rapidesa, m’aluenhè d’aqueth grup entà ocupar un lòc enes bancs exteriors enquia qu’eth trèn dera mia salvacion apareishese entà portar-me luenh d’aquieu. Mès es hormones trambalejades me seguiren, e se non èren es madeishi, èren clons; clons que anauen apareishen ena andana, ocupant-la a tot eth long. E tot èren punades e còps e modelets e pientadets e repientadets e serelhs impossibles e piercins e joder-neng e hostia-tía e qué-ajco-de-pava e colega-colega e cigarretes de sò-gran e escopinades en solèr. Aterrorisada coma èra, seigudeta me quedè, vedent-les sense guardar-les, damb una incòmoda sensacion de vergonha alièna, coma s’era que venguesse d’un aute planèta siguesse jo.

Quan eth trèn arribèc, era concentracion hormonal ja ère elevada e jo m’apropaua ara pòur en valor absolut. Visualitzè es 20 menutes embarrada en un vagon damb aquera marabunta d’adolescents de pensament fix, dilhèu inexistent, e per fòrça interès pscico-sociològic que açò supause, non deishaua de veir en aquerò un nautíssim grau de perilhositat. En un acte inútil e instintiu, hugí tath principi deth trèn, mès es maudits èren matèria en expansion continua e s’auien distribuit homogenament. Aumplí d’aire es mèns pulmons perqué ua jamès sap quan opirà torar a respirar e pujè en vagon.

Afortunadament, gessí victoriosa dera batalha des sètis e artenhí, sense mès esfòrç, eth mèn lòc. Aliviada, decidí perder-me per El Orden Alfabético de Juan José Millás, mès era accion man-ena-bossa e conseqüència libre-ena-man, siguec d’un espant capitau entàs hormones exaltades que m’observauen. Coma se siguessa un animalonh marcian apuntant-les damb una arma de destruccion massiva que les exterminèsse aquieu madeish. Non aueren aquera sòrt.

Intentè, didia, traspassar ara irrealitat des monds de Millás, un lòc on se pèrden es paraules e damb eres es objèctes que designen e damb eri es costums e damb eres era perspectiva a damb era era vida; mès era irrealitat ere aquerò, aquera realitat que se projectaue deuant mèn en aqueth vagon de Renfe, on eres, mainades que ja non vòlen èster princesses, hèn olor de mochet e eri a Gaultier d’imitacion.

Enquia qu’eth trèn mos vomeguèc a toti ena madeisha estacion non dèishe de pensar en com èrem tàs quinze, setze ans. Sajè imaginar-mos en aqueth contèxte, damb aquera pelha tan ampla coma un centiron e aqueri botins, damb aquera ombra de uelhs e aqueth peu recuelhut. Me n’arrí e aterrorisé ena madeisha mesura en veir que jo poderia auer estat caminant per aquera estacion, damb el Jona enganxat ara mia man, era mia maxibossa e minipelha, venga-pava-que-mos-barren-era-sala-house, un còs anorèxic e uns uelhs uedi, mèches massa ròies e arrecades de tapatge. Aquerò pitjor siguèc veder-me escopir ena via damb tota naturalitat.

UN COMPLÈT, SE VOS PLATZ

08:08. Desvelhi metamorfosejada en guia toristica e escriui What to do today, girls.
08:30. Higi ath mèn còs ua quantitat ingent de cafè, encara sense saber que vau a necessitar-lo
09:38. Descorbisqui que, un maitin mès, era parada deth Bicing deth cant de casa ei ueda.
09:54. Escridassi a ua mainada que non pare de tocar-me eth cu en er autobus.
10:06 – 13:37. Es camins dera immunologia son inescrutables.
13:52. En era cantoada dera Avenguda Icària damb Marina, un òme cride hijo de puta, hijo de puta, que se ha muerto mi madre, yo te mato, ath torn que se dèishe era man dan còps en veire dera hièstra d’un taxi (taxista e clienta ath laguens).
13:53. M’arturi en sec en pas de zebra, observant atentament es moviments imprudents der òme lhòco e dehòra d’eth madeish, que auance per Marina e se pare uns mètres mès enlà entà demorar ath taxista.
13:54. Passe un coche des Mòsses, eth taxista les pare, se baishen toti des sòns coches. Aprofiti entà gésser corrents e aluenhar-me de tanta esquizofrènia collectiua.
13:57. Veigui a un òme que se raspalhe es dents peth carrèr. Ad açò me referia damb era esquizofrènia collectiua.
14:14 – 15:00. Tertulia televisiua. Jo voi anar tara plaja, sabes?
15:30 – 18:02. È ganes d’hèr-li un favor ath gojat que compartís taula damb jo e meter-li eth tabic nasau rècte entà que pogue respirar sense tapatges guturaus que me distrèiguen.
18:30 – 22:30. Enfonsi eth mèn cap en citocines, quimiocines e molècules d’adhesion.
22:38. Obtengui ua bicicleta.
22:52. Non artenhi a abandonar era bici en cap des cinc estacions dobles propères, o relatiuament a pròr, dera Estacion deth Nòrd. Ne jo ne es dètz persones que son coma jo, demorant que quaquarrés trèigui ua bici.
23:02. Truqui ath 900 deth Bicing e li dèishi anar eth sermon a un gojat que non n’a cap colpa.
23:03. Encara damb eth gojat deth 900 ar aute costat, un òme begut se me tire ath dessús e encara pogui escridassar un gilipollas. Eth begut non se da per enterat e eth gojat deth 900 se espante. Li demani perdon.
23:05. Contunhi parlant damb eth 900 e estò per abandonar era bici. Sagi de convencer-lo que se m’empòrti era bicicleta tà casa, estarà melhor que tirada en carrèr e totau, coma ei colpa sua, dempús reclami e me tornen çò qu’ei mèn. Eth gojat me ditz que non m’emociona tant.
23:07. Quan ja ac dongui per impossible e penji, apareish ua fantastica gojata ara que li dongui mil gràcies per auer ganes d’agarrar ua bicileta e dèishar-me er espai uet tara mia.
23:12. Aimar se tire enes escales deth Nòrd e quan se lhèue ditz que estò mès prima.
23:32. Puji caminant es quate pisi de Bruc-lin Town, era manca d’oxigen decidís per jo e me’n vau per on venguí.
23:35. Arrossegant es pès, comenci era tornada a casa.
23:37. Patisqui un intent d’atropelhament.
23:46. Segon intent d’atropellament.
23:53. Un òme me seguís durant dus carrèrs.
23:59. Confirmi qu’eth 505, abantes coneishut coma eth Bar de Antònio, escriuen Ron Sauer ena pissarra deth carrèr.
00:01. Arribi a casa, transformada en un hostau, e me trapi as holandeses culturitzant-se damb eth Canal 33.
00:10. Necessiti ua docha, dormir e èster ua persona normau. Se vos platz.

ES GARIES HÈN ES
 UEUS ATH MEDDIA

Barri es uelhs e la veigui, caminant pera nhèu, damb ua capa de velhut blua. Es sues passes son cuertes mès lèugeres. Ena man, ua caisha de carton damb ua còca encara cauda.

Jamès me parlèc d’amor; non, au mens, deth que se da entre dues persones per colpa dera química e era dependéncia hormonau. Tampòc li preguntè e dèishi que siguesse era imaginacion era que li metesse un gran amor de joenessa, d’aqueri fòrti e impossibles, des de ara o jamès, on eth jemès guanhèc era partida e era deishèc de jogar. Vieuec soleta e tàs demès. Era, que sabie estimar coma degun, mos ensenhèc totes es formes, colors e olors der amor.

La veigui ara, damb ua jiqueta vèrda e caucèr esportiu, baishant de Baricauba, damb un bon ram de flors entàs sòns quadres e era bossa plea de chicòies entàs garies.

Quinsevolh que la vedesse sense coneisher-la dideries que ère una hemna seriosa e heireda. Ère, per descomdat, ua impression equivocada. Primeta, coma s’anèsse a trincar-se en següent pas, de pòts fini e huelhs prohons, damb eth peu fòrt, tostemp cardat, era expression decidida podie hèr-la distant. Enganhaue. Auie un huec interior que delie tot eth gèu. E cremaue, e borie, e cauhaue, e acuelhie. Deuie era sua etèrna energia ad aquera combustion innata.

La imagini ara setiada ena butaca dera saleta, damb era taula plea de diaris, cercant bèth tròs de papèr, ua envelòpa vielha dilhèu, entà apuntar es vèrsi qu’acabe de trobar. Agarre eth bolígraf de tinta nera, pot èster un Bic naranja qu’escriu fin. Coma era, damb era sua complicada e esmolada letra.

Moric dissabte ath ser.

Me còste encara entrar en casa sua e non cridar eth sòn nòm, e trapar-la ena codina premanint bunhuelos, caperant ua còca de chicolate o pasant ua crema de verdures peth passapurés. O que treigue eth cap pera escala e baishe allègra damb ues flors seques, un pòt de cafè o ues teles. O que s’hèsque eth silènci o jo la cerca per totes es abitacions dera casa, e era apareishe de patac, damb ua ampolha de vin dident “Èra baish ena cava!”.

A meddia, quan tornaua der estudi, passaua a veder-la e entraua (tostemp de puntetes e tenguent era respiracion) en garièr e recuelhia eth ueu, o en eth melhor des dies, es dus ueus que metien aqueres garies, garies que dempús mos minjaríem estofades o en caldo. A viatges eth ueu ère acabat de méter e encara ère caud quan era mia mini-man lo treiguie d’entre era palha. E jo, entà tostemp mès, me quedè damb era idia qu’es garies hèn es ueus ath meddia, en gésser der estudi.

Cada primauera m’apropaua ath cornèr des haragues e observaua era sua evolucion des de floreta blanca enquia a haragòt. E en ostieu, panaua d’amagat uns jordons. E m’encantaue que me deishèsse arringar carròtes deth uart. E me premanie uns batuts damb aquera liquadora! E quini pastels! E quini dinars de Nadau!

Quan auie era botiga, e d’açò ben hè d’ans, m’encantaue jogar a depenenta damb es mès crompradors invisibles. Auia ua passion inexplicabla per aquera machina registradora blua, qu’era jamès hège servir e jo insistia en meter-li papèr e hèr-la anar. Sumaua, din din, crubabaua, cling cling, tornaua cambis imaginaris. Quan non me vedie, talhaua pedaci de cello e les mastegaua pr’amor qu’era mia insconsciéncia infantiu opinaue qu’auie bon sabor. Me shautaue limpiar es veires dera pòrta, un viatge e un aute, un viatge e un aute. Vagaua per on èra estèsse, quan pintaue, quan pegaue flors seques, quan cosie. Me setiè pendent ores en ua d’aqueres cagires de husta, damb aqueres puntes as costats, damb eth mimbre cosut mil còps e eth coishin de lan, e simplament la guardaua e la escotaua. Perqué tostemp auec quaquarren a díder. E ac didec. E ac escriuec.

E ara, aué, ja non i a garies que meten ueus ath meddia, ne haragues, ne jordons, ne arren en uart, ne botiga, ne client invisibles, ne dinars eth ueit de seteme, ne poesies naues tà liéger, ne ordenadors damb es que batalhar, ne conselhs vielhi que dar. Se quede era casa mès heireda que jamès; e mos quede eth rebrembe, era leçon apresa, era petjada indeleble, era marca des granes persones.

Perquè siguec ua grana persona, d’aqueres que no caben en ua plana, ne en un libre. E jo non pogui colpar-la per auer deishat de caminar damb aqueres passes lèugeres. Mès tampòc sabi perdonar-li que se deishèsse amortar eth huec.

ETH PARADÍS DES
 QUE DEMOREN

Aué è estat en Paradís des que Demoren. Demoraua ad Arrés. E Arrés a apareishut.

Ena absurda estona qu’è estat aquiu non a passat arren. Un gojat baishet damb ua bufanda vèrda anaue cercant victimes pontenciaus entà ametralhar-les damb ua enquèsta. M’a estudiat de naut tà baish e a decidit perdonar-me era vida e non hèr-me a passar pera tortura. L’ac è arregraït damb miei arrir, encara qu’aué non m’auesse importat inventar-me es responses. Ara fin, a trapat era víctima perfècta: un aute gojat, deth madeish aspècte gay qu’eth, baishet, damb lunetes, jiqueta grana de manges, texans massa cuerti, esportives fòrça gastades.

Ara mia quèrra un gojat naut damb bufanda remene es planes deth libre qu’acabe de crompar-se ena libreria. Ara pòga estona a arribat era sua gojata, ua morena baisheta, a qui a punat tan efusivament que lèu m’an dat ganes de vomegar. Dilhèu ara son prometent-se causes impossibles, soniant amassa causes que jamès haran.

Ua gojata damb un gòrro de mil colors m’a lançat ua senhau damb es uelhs ena que clarament se liegie qu’ère enquiath gòrro, ben dit, de demorar. L’è responut damb un aute miei arrir (se me da ben).

Ua pija fòrça pija, d’aqueres de te lo juro o sea tía qué fuerte, s’a metut a campar er aparador dera joieria, e m’a obligat a desplaçar-me entà qu’era Nena de Papa, que segur qu’a un cognòm composat, pogue escuélher eth present que li demanarà ath sòn gojat Borja o Álvaro, tamben de cognòm composat e camises per laguens, entà Nadau, que celebraran en caseta dera montanha on passaràn uns dies fantásticos e ideales oseadeverdad, e, damb un shinhau de sòrt eth li demanarà que se mariden que que unisquen es compdes corrrents. Era pija a entrat ena joieria, hènt a sonar es tacons, e è podut recuperar eth mèn lòc.

Consumisme obligue e toti es que passauen peth mèn deuant anauen cargadi damb bosses de centres comerciaus, granes superficies, e lòcs qu’an de tot. Entre er anar e vier dera gent, un vielh alcoholic a enviat tar aute mond es hèstes de Nadau mès a degún a semblat importar-li. L’è admirat secretament e li è regalat un arrir sencer. Mès a eth tampòc li a importat era mia solidaritat.

Eth solèr ei plen de huelhes de non sabi quini arbes, papèrs de chinos gurús, chiclets e rèstes de secrecions bocaus. Er enlumenat de Nadau contamine era vista, sustot era carganta decoracion d’aquera grana superficie qu’a de tot. Era unica lum que non me shòrde ei era dera Lua plie que mos obsèrve, arrint de toti. Sò segura que a era tampòc li agrade eth Nadau.

Contunhi demorant ad Arrés. E m’embrembi de Cuatro Amigos, qu’ei un libre, on Solo didie que passauen mès estona demorant a Claudio que damb eth. Demorar a Claudio ère era sua manèra abituau d’èster damb Claudio. Hèsqui un recompde mentau de tot eth temps invertit demorant. E sume lèu tota ua vida.

Sònen es darrèrer guitarres de Los Últimos Románticos, qu’ei ua cançon. Me’n vau tà casa per on è vengut, damb eth caminar d’aqueri que ja non demoren arren d’aguesta vida. Arrés a vengut a cercar-me. Arrés m’a punat. Arrés me da era man.

UA D’INDIANS: ES JAINISTES

FIN FINAU

-Non daua mesura, t’ac juri –me ditz, estonada, arrossegant era votz. L’escoti vagament, dident òc damb eth cap. Per un moment creigui que se referís ath membre deth praube innocent que, probablement, age compartit banh, ràpid e mau damb era. E, per çò que semble, non ère Nacho Vidal.

-Ei que, de vertat tia, un prepotent –contunhe era. Jo perduda, absent, impotent a dit? – Increible, ja lèu l’auia e, coma t’ac condi, me presente ath sòn nòvio. Ath sòn nòvio...! Qué, coma se te quede eth còs? E jo damb cara de beleta, non daua mesura ad aquerò que vedia. -Se ditz “dar crèdit”, Lia –puntualisi, desinteressadament. Atau que non ère qüestion de causes petites, sonque ère gay, un aute mès.

-Coma se digue, escota. Qué mès da... Me l’a presentat, evidentament! Faltarie mès, se ei que è estat lèu mieja ora, mieja ora!, dant-li conversacion. Vale, Mia, –òc, Mia e Lia, coma es Pili e Mili deth sègle XXI –non li daua conversa, intentaua ligar damb eth mès eth tipe non se deishaue. E va e me ven damb que a nòvio. Lo que yo te diga. Au mens, m’an convidat a un cubata. Ja podien perqué, les as vist? Auien ua pinta pijaios que non se l’acabauen. Damb eth sòn pientat fashion, es sòns pantalons de pinta de vielhi mès de prètz nauísim. Segur que non an dat un pau ar aigua ena sò vida e aquieu les as, tan monos e metudíssims, perque anauen metuts, ta’c digui que entà açò è un radar fòrça fin. Qué, coca, hero, X, love, sai cap, quaqua mèrda d’aguesta des nens de papá que ara s’an hèt gays perqué, claro tía, mòle mogollón. Òc, segur que se morien per portar-me tath lhet en sòn pis ideal-de-la-muerte en Passeig deth Born. Que lo sé yo.

-Humam? –pregunti, aluenhada dera istòria, era madeisha istòria que escoti cada diuendres, e cada diuendres me sembla un dejà vu, e tot se repetís, tot ei un cicle. Lia lie tabac. Jo arrisqui.

Estupidesa des sies deth maitin. Tirades en trepader, coma dues pipes de tela, sense maquillatge dejà, damb ua carrèra enes mitjes e mieja maraton en estomac. Me pese eth cap. Lengua de drap. Gòrja de fregalh. Massa ròn. Acabant-nos era net, encara qu’era ja age acabat damb nosates. Mieja ora e gesserà eth solei. Mieja ora e barrarè es uelhs, tot darà torns, senterè eth cap enes pès. Mieja ora e tornarè a jurar que dèishi de humar. Mieja ora e tot acabarà, entà tornar a èster en ueit ores. Mieja ora e enquia deman,

deman que serà aué.

Totes es imatges son propietat dera autora exceptat es qu’apareishen enes condes següents:

Era Terrassa des Mòrti: Eth Jardin des Delícies, El Bosco

Sara: Soledad, desconeishut

Es Arrats Gròssi: Obese Mice, desconeishut

Tiramisú, Thomas: Juan José Blanco Lozano, escultor e pintor cuban

Eth Paradís des que Demoren: Era Persisténcia deth Temps, Salvador Dalí

Ua d’Indians, es jainistes: Era Consagracion de Mahāvīra, Gujarat. Miniatura deth Kalpasutra, manescrit jainista

Volver atrás